Pensaments en veu alta

Mathematics is a game played according to certain simple rules with meaningless marks on paper.

David Hilbert

La història d’un dels grans de la matemàtica. Una vida curta, una petjada brutal.

KONY 2012 és el vídeo de moda. Si a Invisible Children volien visibilitat, ho han aconseguit. El vídeo ha rebentat els records de creixement en poc temps, erigint-se com el que alguns qualifiquen com el millor viral de la història d’internet. Arribats a aquest punt, i després de reconèixer l’estètica del vídeo, cal entrar més en detall i analitzar si realment el vídeo ha sobrepassat línies vermelles per tal d’aconseguir aquesta visibilitat.

En un article a El País titulat “Blanco salva a negro. Kony 2012: matices de una visión simplista” , José Miguel Calatayud (periodista que va ser a la zona l’any 2009 i per tant sap de què parla) ens explica que la situació actual a Uganda és bastant diferent que la presentada al vídeo. De fet, l’Exèrcit de Resistència del Senyor (organització que dirigeix Joseph Kony) no és present a Uganda des de l’any 2006, és a dir, fa més de 5 anys. Sembla que actualment hi ha una presència totalment residual de l’organització al país, i que Uganda està reconstruint-se i creiexent. Kony, per tant, s’ha desplaçat als països colidants que probablement estiguin molt més necessitats de l’ajuda internacional que Uganda. Per tant, podem extreure de tot plegat que el vídeo està modificant la realitat a Uganda. Interpreto que aquesta modificació de la realitat té per objectiu obtenir més recolzament de la campanya, però en qualsevol cas el fet que Kony ja no estigui Uganda no treu que segueixi sent igual de necessari que se’l hagi de jutjar, per tan no s’acaba d’entendre la necessitat d’aquesta simplificació (on simplificació és un eufemisme de falsificació) de la realitat. Només se’m acut que aquest moviment de Kony deixava la història sense relat i això perdia a nivell de màrqueting.

I per altra banda, l’altre punt fosc en tot plegat és la utilització dels donatius que fa Invisible Children. En aquest vídeo se’ns presenten els pressupostos de la organització i podem veure clarament com és un tant per cent ben baix el que va destinat directament a ajuda al terreny. Molta part (on molta part és més del 70%) va destinada a altres despeses com la producció de material de difusió, sous, materials.. Un argument esgrimit en molts llocs és que aquests pressupostos estan a disposició de tothom, de manera que abans de fer un donatiu és responsabilitat de cada u interessar-se en què seran utilitzats. Estrictament és cert, però també és raonable pensar que si publiques una campanya de petició de donacions i aquests diners no seran estrictament utilitzats en ajuda a la causa, això sigui explicat en el propi vídeo (aprofitar-se de la confusió no és joc net).

Per tant, tenim un vídeo amb una causa molt noble que tots compartim (estigui com estigui Uganda actualment, és evident que la detenció de Kony és necessària i prioritària) però utilitzant mètodes poc transparents per la difusió i la solució. Molts diran que només en la feina en divulgació que han fet la campanya ja ha estat un èxit bestial, però el fet de que la divulgació sigui esbiaixada no acaba de fer vàlid aquest argument. Que cal difusió sobre la situació, és evident. Que cal denunciar la situació i informar a la gent sobre la figura de Joseph Kony, també ho és. Però que l’ajuda ha de venir lligada amb una estreta relació amb el poble ugandès és també un fet que no cal perdre mai de vista, perquè potser en un afany d’ajudar acabarem complicant encara més les coses.

Avui va d’humor el tema. Publica avui el diari ABC un argumentari sobre les avantatges de la monarquia com a sistema de govern. L’argument 2, titulat “La Monarquia es un sistema más moderno” té una segona lectura irònica prou interessant, perquè no ho poden haver escrit seriosament. Aquí va:

2 La Monarquía es un sistema más moderno

La República es un sistema más natural; es decir, es más elemental, más retrasada. Toda la civilización es una resta a lo natural. Todo lo que es más natural es más inferior. El reparto comunal de los bienes es más natural que la propiedad. Toda la civilización —los Reyes, la propiedad, el contrato matrimonial— implica un elemento de modernidad y es complicación y artificialismo, sobrepuestos, como freno y límite, a esas naturalidades. Como son también añadiduras a lo natural la educación, los modales o la corbata. Y precisamente por la elaboración y decantación a través de los siglos que conlleva una Monarquía, hay que entender que no está en la mano de cualquier pueblo tener una Monarquía, pero sí lo está el tener una República. Una revolución se hace en 24 horas; una Monarquía resulta de la decantación de los siglos.

 ABC, Cinco razones por las que la monarquía es un sistema mejor

Avui toca, una setmana després, publicar la solució del problema dels quatre quatres. Una opció a l’hora de plantejar el problema era intentar anar aconseguint els diferents nombres (fent, per exemple, de l’1 al 100) amb operacions elementals de quatre quatres, per mi un exercici prou distret. Però per tal per poder representar qualsevol natural calia trobar una formula general on, utilitzant simplement quatre quatres, s’expresés qualsevol nombre. Una formula possible (la gran màgia de les matemàtiques és que existeixi més d’una solució) és:

Per últim, us deixo un video interessant sobre un nombre encara més interessant, Wau.

Feia molt que no parlava de futbol en aquest blog però crec que avui és un bon dia per fer-ho. Durant l’última setmana s’ha produït una situació a les que els barcelonistes hi estem poc acostumats: Toni Freixa sortia dilluns en roda de premsa en una queixa pública a l’arbitratge però encoberta en un argument un pèl estrany d’exigir uns criteris únics d’avaluació a la Federació. Aquells qui tan s’omplien la boca de no parlar d’àrbitres han considerat que un cop en començaven a patir les conseqüències, aleshores sí que tocava. S’equivoca Freixa, s’equivoca el Barça i s’equivoca el periodisme esportiu català en general. Per parts.

S’equivoca Freixa en el fons i en les formes. Un missatge a Twitter el dia anterior a la nit deixa la roda de premsa de dilluns com una obra de teatre plena de cinisme i sense cap mena de coherència. Freixa es queixava públicament del comportament de la Federació diumenge a la nit i vint hores més tard defensava que no era una queixa, que ell creia plenament amb la feina dels àrbitres i simplement havien estat desafortunats en les accions aquesta última temporada. Un ridícul espantós que sorprèn a tots aquells qui seguim pensant que el discurs a seguir és el de no parlar dels àrbitres.

S’equivoca el Barça per la falta de coherència en el discurs. Equivocar-se és normal, però per sobre de tot, la coherència és més que necessària. El Barça com a institució modèlica que no comentava res sobre els àrbits ha deixat pas a una situació incoherent on sorprenentment tots hem oblidat tres anys de discurs constant per perdre els papers en els últims dos mesos.

I per últim, s’equivoquen també els periodistes esportius catalans. La falta de coherència d’aquests (en aquest cas, suposo, per aconseguir generar audiència) és tal que els discursos dels comentaristes es segueix fil parranda el discurs institucional del club sense plantejar-hi cap incoherència. És feina periodística recordar-nos a tots d’on venim, quin era el discurs anterior i quin és l’actual. I per sobre de tot, és feina periodística recordar-nos que els colors i el desig de victòria no poden mai passar per sobre d’una racionalització de la situació.

Cal tenir prou memòria històrica per saber que aquestes coses van i venen. Que avui et toca rebre i demà en surts amb avantatge. El Barça té títols gràcies a errors arbitrals (només cal repassar el partit d’Stanford Bridge), però d’aquests no ens n’enrecordem mai. Cal, doncs, no perdre els papers i entendre que es tracta d’un joc on a vegades es guanya i a vegades es perd.

En una época de engaño universal, decir la verdad es un acto revolucionario

George Orwell

It turns out that only twenty percent of human beings have a sense of irony — which means that eighty percent of the world takes everything at face value. I can’t imagine anything worse than that. Okay, maybe I can, but imagine reading the morning newspaper and believing it all to be true on some level.

jPos, Douglas Coupland

Deia Cédric Villani (matemàtic, Medall Fields de l’any 2010 i un gran comunicador) en una conferència dins les TED Talks que la ciència no és només descobrir sinó que també és explicar (ell ho resumia en un “science is social”). Aquest necessari punt de vista es va estenent a poc a poc per els nuclis científics del segle XXI. Internet ens ha donat les eines per tal de fer-ho fàcil, simplement cal que els científics hi posin les ganes i el temps suficients per tal de poder divulgar (a diferents nivells) la seva feina.

Explicar ciència té un doble objectiu. El primer, clar i transparent, que la societat estigui informada de com funciona el món on vivim. La divulgació científica ajuda per una banda a saber més coses però sobretot forma metodologia científica, és a dir, sobre com pensar les coses. Per mi aquest segon objectiu és tan o més important que el fet divulgar coneixements purs, la idea de, via la divulgació científica, formar a la societat en el pensament racional i crític és potent i necessària per tal d’afrontar tots els reptes que el segle XXI ens planteja.

Per altra banda, explicar ciència reverteix als propis científics. Deia l’altre dia un professor amb molt bon criteri que qui no sap explicar una cosa de manera senzilla és que encara no l’ha entès del tot. Comparteixo plenament l’afirmació i crec que la divulgació científica és tan important cara l’exterior (es a dir, com a servei social de formació) com cap a l’interior, pensant-ho com a exercici de depuració dels coneixements. A vegades la ciència entra en un cercle viciós i tancat on les coses es van rebuscant sense parar un moment a replantejar-se el problema des d’un altre punt de vista. La divulgació permet assolir nous punts de vista, a vegades menys complexos però moltes vegades més clarividents a l’hora de replantejar les coses.

Per últim, m’agradaria recomenar per aquells a qui us agradin les matemàtiques (ja ho fa Villani al vídeo, però crec que està bé remarcar-ho) el blog de Terence Tao, un prodigi de les matemàtiques que va ser professor titular de la UCLA als 24 anys i Medalla Fields als 31. El nivell és alt (de fet, la majoria de coses són relacionades amb apunts de cursos que fa a la universitat) però més enllà del contingut és interessant veure com algú tan capdavanter en algun camp de la ciència (en aquest cas les matemàtiques) pot estar tan obert a explicar-ho al món. Un exemple per tothom.

Michael Nielsen en una conferència titulada “Open Science Now” proposant nous models oberts d’intercanvi de coneixement. Cal reflexionar sobre el tema: potser els nous temps necessiten d’un canvi de paradigma en la gestió, la producció i la distribució del coneixement. En seguirem parlant.