Pensaments en veu alta

Les prioritats mouen el món. De fet, a nivell personal, la gestió de les prioritats en els diferents plans de la vida és una de les tasques més importants que anem aprenent a mesura que creixem: fer-se gran, en el fons, és aprendre a prioritzar. Les opcions es multipliquen i no hi ha temps per tot, així que cal aprendre a decidir, en cada moment, què fer i què deixar de fer, elecció que en casos pot arribar a ser molt i molt complicada. Les veritables prioritats surten a la llum en el moment en els moments més difícil. És quan hi ha pocs recursos i moltes tasques on gastar-los quan es prioritza de veritat, quan les obligacions i els objectius juguen com a restriccions en el més difícil dels problemes d’optimització.

Avui no vull parlar de prioritats personals. M’agradaria parlar sobre prioritats com a societat, com a conjunt de ciutadans davant del gran nombre de problemes que planteja una situació com l’actual. Vivim en una situació extrema, d’aquelles que, com comentava abans, treu a la superfície les vertaderes prioritats. La crisi ha forçat als governs a extremar les decisions l’hora de destinar-hi recursos, i això ens ha permès furgar en les directrius de pensament d’aquells qui són al poder. Obrint un diari podem llegir entre línies l’ordre de prioritats de qui ens governa i  veure més clares que mai aquelles coses que sap tothom però que no diu ningú. Em centraré en dos casos per mi suficientment representatius de la gran distància en prioritats entre la massa social i els diferents estaments polítics tan nacionals com internacionals.

Començarem per el cas del govern de la Generalitat de Catalunya i les famoses retallades. És evident que cal començar a gastar menys del que es gastava, fet que ens obliga a plantejar-nos on cal reduir el pressupost. És en aquest punt, en l’elecció d’on retallar, on podem llegir sense gaire esforços què es prioritza des de la Generalitat. Sota el meu punt de vista cal retallar primer sobre elements no necessaris per a la societat i posteriorment, si encara no s’ha assolit l’objectiu, retallar en factors imprescindibles per la vida dels ciutadans. Les necessitats bàsiques són, essencialment: medicina, seguretat i educació. Per aquest motiu el criteri de la Generalitat és bastant incomprensible: com podem eliminar l’impost de successions, mantenir 6 (6!) canals de televisió pública, 3 ràdios públiques mentre tanquem plantes d’hospitals? Doncs podem perquè la sanitat no està dins la llista de prioritats del govern, en particular del conseller Boi Ruiz que creu que “la sanitat és un problema de cada ú, no de l’estat”. Probablement, la forta connexió del conseller Ruiz amb la sanitat privada ens dóna un bon motiu per el qual la sanitat no encapçala la llista de prioritats del govern Mas. Cal començar a reflexionar doncs sobre el sentit de la política en el moment en què les prioritats dels representats i dels representants difereixen amb prou distància com per tenir un efecte contraproduent en la vida ciutadana, i només cal obrir un diari per observar l’efecte de les retallades en la societat.

Per altra banda, m’agradaria marxar a Europa i parlar sobre la importància de la democràcia per els estaments Europeu ens els últims mesos. Ahir a la nit dimitia Silvio Berlusconi després de dies de tensió màxima a Italia on la presència de Berlusconi al govern costava un augment de record per dia de la prima de risc. Divendres ho feia Yorgos Papandreu, després d’haver-se atrevit a plantejar l’opció de portar a referèndum el tercer rescat grec i haver provocat així la ira tan dels mercats com de la Unió Europea. Tots dos han estat substituïts sense eleccions per homes forts en temps de crisi: per una banda Lukas Papademos, vicepresident del Banc Central Europeu de 2002 a 2008 i probablement un dels culpables de la situació actual de l’economia grega. Per l’altre, Mario Monti, un europeista convençut i, entre altres coses, un assessor de Goldman Sachs. Tot plegat porta a pensar que la importància dels mercats pesa per sobre la importància democràtica d’unes eleccions, en altres termes: es prioritzen els mercats als ciutadans. Altre cop, com abans, les prioritats del representats i dels representants disten massa com per garantir una mínima qualitat democràtica.

Cal demanar doncs, amb més força que mai, que es respectin les prioritats ciutadanes. Cal cridar, votar, reclamar, escriure, twitterjar, cal fer-nos sentir perquè quedi clar quines són aquestes prioritats i que aquest exercici de despotisme il·lustrat dels governants que creuen que les seves són les vertaderes prioritats són coses del segle XX, però mai del segle XXI.

Els resultats de científics del CERN sobre la possible superació de la velocitat de la llum en el llançament d’un neutrí és d’aquelles notícies que fan pensar, i molt. Aquests resultats, de confirmar-se (s’està replicant l’experiment a altres laboratoris per comprovar-los), contradirien un dels principals resultats de la teoria especial de la relativitat presentada per Einstein l’any 1905, i que ha estat la base d’una part important de la ciència desenvolupada durant el segle XX i el que portem de XXI. La primera reacció seria pensar que la ciència no és tan perfecte com alguns pensen (sembla que aquesta és l’opinió de la majoria de periodistes del país) però crec que la lectura hauria de ser totalment la contraria: el mètode científic triomfa quan passen aquestes coses, la ciència és exactament això.

Stephen Hawking explota al primer capítol de The Grand Design un exemple molt entenedor per explicar el que ell anomena realisme depenent del model. El concepte es podria resumir, a grans trets, en que per Hawkings la ciència es redueix a observar fets des del nostre punt de vista i establir-ne unes regles generals que encaixin amb aquests fets. Per explicar-ho millor, ell posa l’exemple d’un peix dins una peixera esfèrica, des d’on el peix veu la física de l’exterior a través d’una òptica totalment diferent que la nostra. Si el peix establís uns principis físics per explicar el moviment de les partícules fora de la peixera, probablement serien més complexes que els nostres, però no per això estarien equivocats: els dos models serien compatibles amb les respectives realitats i per tant, els dos models serien acceptats per la ciència. A partir d’aquest exemple, podríem preguntar-nos també si nosaltres podríem viure en una mena de peixera, si d’alguna manera ens falta perspectiva per poder acabar en un model complert, o si, en qualsevol cas, la nostra posició dins l’univers ens força a definir un model prou complex com per no poder-lo resoldre mai.

No sabem, ni sabrem, si aquesta falta de perspectiva ens impedirà arribar a un model general de la física, però el que sí sabem és que quan es desenvolupa una teoria científica, s’accepta per la comunitat i es valida amb resultat empírics, aquesta no passa a la dimensió de veritat absoluta sinó que segueix sent susceptible de ser modificada (vet aquí la gran bellesa de les demostracions matemàtiques, que sí que porten els resultats al nivell de veritats universals). I aquesta idea és en la que cal aprofundir: la de que la ciència es reinventa cada dia deixant enrere resultats que no encaixen amb les dades, i buscant nous models que hi encaixin millor. Probablement algun dia arribem a un model general, probablement no, però el que la història de la ciència ens hauria d’haver ensenyat és que el fet de refutar teoria científiques no és ni de lluny un fracàs científic sinó la oportunitat de construir-ne una altra de més general i millor.

M’agradaria acabar parlant de la divulgació científica. Llegint les notícies dels diaris sobre aquest tema tinc la sensació que molts dels periodistes que escriuen sobre ciència han primat la notícia a la realitat. Els autors del paper científic acaben les conclusions amb el següent paràgraf:

Despite the large significance of the measurement reported here and

thestability of the analysis, the potentially great impact of the

result motivates the continuation of  our studies in order to

investigate possible still unknown systematic effects that could

explain the observed anomaly. We  deliberately  do not attempt any

theoretical or phenomenological interpretation of the results.

És a dir, totes les precaucions del món amb els resultats. Cal confirmar-los abans de començar a pensar que el model no funciona, i per tal de tenir-ne una confirmació ferma cal replicar l’experiment. Aquesta idea tan inherent del mètode científic d’anar amb peus de plom fins a tenir-ne una confirmació definitiva no ha estat transmesa pels mitjans de comunicació tal com s’esperaria en una notícia d’aquest estil. El periodisme ha preferit passar per alt que la notícia podia no ser tan notícia a canvi de tenir un gran titular a publicar, sense ser conscient de la responsabilitat educativa que porta el títol de periodista, des d’on tan es pot fer un gran exercici científico-pedagògic (i fins i tot, a la televisió pública) com tacar la d’una ciència que lluny d’estar en greus problemes de bases, fa rodar la seva maquinaria.

Veurem com segueix.

Aquesta entrada inicia el que vol arribar a ser una sèrie d’entrades on reflexionar sobre les estructures universitàries actuals i la seva relació amb l’entorn. L’origen d’aquesta sèrie es situa aquest estiu a Boston, durant una estada universitària de dos mesos que va servir, entre moltes altres coses, per poder conèixer millor un model universitari molt diferent al nostre. Evidentment, l’estructura universitària americana dista molt de la nostra: el concepte d’universitat pública gairebé no existeix i les barreres, de tot tipus, per entrar a les universitats són molt més grans que les d’aquí. Això no implica, però, que hi hagi certes idees, estratègies o maneres de fer que puguem intentar incorporar a la nostra dinàmica universitària, així com, per altra banda, que puguem verificar que el nostre model d’universitats públiques té grans avantatges respecte el seu.

La meva referència sobre model d’universitat americana és el Massachusets Institute of Technology, bàsicament per ser el lloc on vaig estar i del que, per tant, en conec el funcionament. Tot i desconèixer si hi ha una gran diferència de funcionament entre les diferents universitats americanes, la meva sensació per converses amb estudiants d’altres universitats bostonianes és que, tot i tenir estils diferents (només cal veure els diferents campus per copsar-ho), hi ha una idea de fons bastant compartida respecte com es treballa dins el món universitari.

Avui m’agradaria començar parlant del que va ser per mi el primer contacte amb el MIT i que durant aquests dos mesos ha anat acompanyant la meva experiència diària de treball: els grups de recerca transversals. Per explicar la idea més fàcil serà explicar-vos el meu primer dia al laboratori, una mostra més que clara del potencial d’utilitzar (i confiar en) grups de recerca interdisciplinaris.

El primer dia, després d’un parell d’hores de burocràcia administrativa (hi ha coses que per molt lluny que vagis, no canvien mai) i una perduda important (però formativa per començar a entendre les dimensions de tot plegat) pel laberint d’edificis que forma el campus, vaig arribar al laboratori. I, casualitats de la vida, aquell dia era especial. Tocava brainstorming per un projecte nou. La idea bàsicament era partir d’una petita llavor inicial (una idea bastat general), i amb l’ajuda dels diferents perfils que constituïen el laboratori acabar obtenint suficients idees per tal de donar cos a un nou projecte. I ho van aconseguir.

L’exercici consistia dividir els membres del laboratori per perfils (edats, dedicacions, procedència..) i anar-los posant en diferents situacions per tal de que aportessin les seves idees. Una mena de joc de rol on les situacions estaven directament relacionades amb la temàtica principal del nou projecte. El que va acabar fent de l’exercici una gran font de noves idees va ser el gran nombre de perfils diferents que podies comptar dins d’aquell laboratori: enginyers, sociòlegs, arquitectes, matemàtics… gent d’àmbits molt diferents que treballaven plegats en imaginar i solucionar els reptes plantejats. El fet d’enfocar els problemes des de tans punts de vista diferents permetia crear sinergies entre membres del equip i motivar el desenvolupament d’idees treballades en múltiples capes.

La primera hora i mitja va servir per començar entendre el que després acabaria sent una realitat diària: molts equips de treball no estan formats per gent d’una formació en el mateix camp, sinó per un grup de gent d’entorns diferents que a la combinació té un potencial extra a tenir molt molt en compte. Aquesta idea és la que volia tractar en la primera d’aquestes entrades. Entenc que no ha de ser un patró universal, entenc que hi ha certs perfils de laboratori (ara mateix em ve al cap la recerca de matemàtica pura, però n’hi ha molts d’altres) on és molt difícil pensar en projectes interdisciplinaris. De fet, hi ha laboratoris al MIT on segueixen el model clàssic de laboratori on tothom té gairebé la mateixa formació. Però caldria aprofundir, reflexionar en la idea de crear teixit universitari més enllà del que ja tenim, per tal d’aprofitar el gran potencial que pot arribar a tenir un gran grup de gent disposat a pensar sobre moltes coses des de molts punts de vista diferents.

He estat donant voltes aquests mesos a com encaixar això dins l’estructura universitària catalana. El fet de tenir separades les temàtiques per universitat fa certament més difícil crear grups d’aquest estil. Imagino (al cap i a la fi, imaginar és gratis), un espai conjunt entre les universitats catalanes on poder dur a terme aquest tipus de projectes, un espai on convisquin grups de recerca de diferents àmbits amb una característica comú: estar format per gent provinent de diferents universitats. També, de manera més senzilla, imagino algun sistema obert de transferència d’alumnes interuniversitària per tal de que si un grup de la UPC requereix d’un sociòleg i un economista tinguin l’opció d’incorporar un estudiant d’una altra universitat amb màxima facilitat.

I per últim, potser el més difícil però alhora més profitós pel futur del país seria aprofundir en aquests aspectes durant el període formatiu universitari. Començar des de la base. Imaginant encara més, podríem imaginar un projecte de classe entre alumnes d’economia de la Pompeu i alumnes d’enginyeria de la UPC simulant l’obertura d’una empresa de tecnologia, per exemple. O un treball compartit entre sociòlegs, arquitectes i informàtics treballant en Smart Cities. I així, molt més.

Evidentment, això no solucionarà tots els problemes educacionals del país. Evidentment, això no serà un model únic de recerca: la literatura la seguiran treballant els humanistes i la teoria de grups els matemàtics. Però és una idea aplicable a un nombre important de camps de recerca on les relacions simbiòtiques entre diferents perfils d’investigadors poden aportar un nou plus d’innovació al país. Un plus d’innovació que no poder deixar escapar si volem construir un pol de coneixement a casa nostra. Seguirem reflexionant-hi.

Trenco el meu silenci estival (tindreu notícies meves a començaments de setembre, aquest estiu ha donat per uns quants articles ben carregats) per fer un simple apunt sobre les Jornades Mundials de la Juventut que s’estan celebrant aquesta setmana a Madrid. Això podria ser un altre d’aquells articles on es denuncia la bestiesa que suposa paralitzar una ciutat durant quatre dies invertint-hi 25 milions d’euros públics més rebaixes fiscals per rebre un líder religiós en un país aconfessional. Però acabo de llegir quatre articles d’aquest estil i tinc la sensació que seria un altre més, així que abandonaré la idea i us deixo simplement amb un fragment del discurs del Papa d’aquesta tarda (aquí el podeu trobar sencer) perquè us feu una idea de a qui li estem pagant les vacances:

Sí, hay muchos que, creyéndose dioses, piensan no tener necesidad de más raíces ni cimientos que ellos mismos. Desearían decidir por sí solos lo que es verdad o no, lo que es bueno o malo, lo justo o lo injusto; decidir quién es digno de vivir o puede ser sacrificado en aras de otras preferencias; dar en cada instante un paso al azar, sin rumbo fijo, dejándose llevar por el impulso de cada momento.

Noti’s la terrible obsessió de l’esglèsia catòlica en els altres (per cert, els altres també paguem impostos i li hem pagat part del viatge). Una terrible obsessió escenificada en una campanya de màrqueting continu per anar acumulant (o perdent) fidels, enlloc de centrar-se en el que al cap i a la fi ha vingut a fer, parlar d’esglèsia i catolicisme.

Deixeu-me per últim remarcar la subtil, o no tant subtil, diferència entre diners que es queden a Espanya i diners que es queda l’Estat. Que ja n’he sentit més d’un intentant-nos-la colar, i no.

Aquest text va ser publicitat a la revista de la Facultat de Matemàtiques el passat Maig. No tenia previst publicar-lo, però crec que després del mes que portem, és més actual que mai.

Movem-nos tres anys enrere, any 2008. Un petit país situat enmig del no res està immers de ple dins la bombolla financera. Els bancs han entrat dins del mundial joc de les hipoteques d’alt risc (o subprimes). A partir d’aquí, el caos. La moneda cau en picat, el deute del país (amb països estrangers) supera varies vegades el PIB anual, el govern nacionalitza els bancs, la borsa es veu obligada a tancar: ras i curt, el país es declara en bancarrota (que encara que sembli impossible, existeix en català). Aquest escenari seria comú per un grup prou nombrós de països, però n’hi ha un de singular.

A partir d’aquest punt, Islàndia va sortir al carrer amb les casseroles a la mà per demanar la dimissió del aleshores primer ministre Geir Haarde, fita que van assolir poc després. Islandia tanca el 2009 amb un nou govern però sense perspectives de creixement econòmic i arrossegant un immens deute amb dos països: Gran Bretanya i Holanda. El govern es compromet a pagar aquest deute per mitjà d’una llei, que es rebutjada per una gran majoria de la població. Les cassoles tornen a sortir al carrer i en una mesura inaudita en qualsevol altre país, el president de la república no hi dona el vist i plau definitiu. D’aquesta manera es convoca un referèndum per decidir si s’aproba el pagament del deute i el no guanya amb un 93% dels vots. El govern comença doncs (enèsima victòria del moviment ciutadà) a depurar responsabilitats i s’inicien les detencions dels banquers i alts executius que han provocat el gran deute.

10 d’arbil del 2010: Islàndia torna a donar la negativa per referèndum a un segon projecte de llei que té per objectiu cobrir el deute amb Holanda i Gran Bretanya.
Aquesta és una petita pinzellada (per més informació, Google, com sempre) de la història islandesa però aquesta segueix, i pel mateix bon camí. La creació d’una assemblea de ciutadans o la redacció d’una llei a favor de la llibertat d’informació són dues altres bones idees que els islandesos han tingut per tal de guanyar força democràtica dins el seu país. Crec que cal extreure d’aquesta història dues lectures essencials:
La primera, el com depenem dels mitjans de comunicació. Després de dos anys de revolució silenciosa, el resó dins els mitjans de comunicació d’aquesta història ha estat nul. Coincidireu amb mi que és informativament rellevant que un país hagi trobat una via diferent (i, crec jo, marcadament més democràtica) de fer front a la crisi. A la vista de la capacitat de desinformació que tenen els grans mitjans de comunicació, caldria aprofundir en les noves tecnologies com a mitjà per evitar aquest tipus de situacions, les noves xarxes socials ens donen eines suficients per a deixar enrere aquest tipus de barreres. Internet és la solució perfecte per tal de crear una xarxa global de comunicació sense fronteres.

I la segona, que el sistema pot ser flexible, si es vol. La sensació de que el sistema és rígid i no admet més possibilitats democràtiques de les que ja practiquem està més que estesa. Aquella sensació que amb una participació cada quatre anys no n’hi ha prou per mantenir unes institucions sanes i representatives té maneres de ser eradicada, però condicionades a una bona predisposició dels ciutadans i dels governants. És feina dels ciutadans reclamar aquesta part de decisió que ens pertoca.

Reitero, per acabar, que aquest ha estat un breu resum de l’anomenada revolució pacífica islandesa, però que si hi esteu interessats hi ha molt i de molt interessant per llegit, només cal buscar-ho. També recomano i molt The Inside Job, una pel·lícula que avarca des d’un angle més general el tema de la crisi, però que ajuda a entendre molt millor tot el que ha estat passant aquests últims anys.

Sóc conscient de l’abandonament parcial del blog però els exàmens apreten massa com per poder tenir temps per tot. Avui, amb una miqueta més de temps, m’agradaria escriure sobre els fets d’avui al matí al parlament de Catalunya. Jo sóc des del principi un ferm defensor del moviment 15M. Crec que és necessari ara més que mai un moviment ben organitzat que demani un canvi social, que és necessari despertar a generacions amb ganes de canviar les coses però que necessitaven una empenta. Aquell “vota, però no els votis” tan ben trobat que transmetia per una banda el respecte a la democràcia però per l’altre el rebuig a una manera de fer dels partits actuals és probablement la millor descripció per un moviment cridat a remoure consciències i fer brollar idees.

Avui però s’han perdut els papers. Personalment, crec que la convocatòria inicial de l’assemblea no era coherent amb el recorregut del moviment. Venint d’aquell “vota però no els votis”, d’una defensa de la democràcia per millorar-la, no té sentit demanar a la gent una reflexió a l’hora de votar, transmetre aquest sentit de la responsabilitat tan necessari a la ciutadania i posteriorment deslegitimar el parlament elegit per no coincidir-hi en idees. Estic totalment d’acord amb els motius que els han portat allà: reivindicar els drets socials, la sanitat i l’educació com a pilars fonamentals de tota societat avançada del segle XXI, però no coincideixo amb la idea que impedint el funcionament del parlament es pugui guanyar alguna cosa. Només podem perdre-hi.

M’agradaria també repassar aquest argument que he estat llegint/sentint durant tot el dia tan per Twitter com per la ràdio de que el no sentir-se representat pel parlament legitima a aturar-lo. Jo tampoc em sento representat per aquest parlament, i jo també crec que s’haurien de canviar les coses, però crec que per davant de tot va el respecte als milions de ciutadans que van escollir aquest parlament i no han mostrat en cap moment el sentiment de no representació (més aviat al contrari, a la vista dels resultats de les eleccions municipals on després d’haver efectuat les retallades socials CiU va arrasar arreu del país). Per tant, les vint mil o trenta mil persones tenen tot el dret del món a protestar, a intentar convèncer a aquests milions de ciutadans que cal canviar les coses, però el que segur que no poden fer és creure que tenen motius suficients per aturar allò que molta més gent democràticament ha escollit.

Per altra banda, la violència. Crec que cal emmarcar els actes violents en petits grups d’incontrolats. Alguns voldran associar el moviment del 15M amb aquests violents, però només cal seguir els punts pactats a assemblea per entendre que el moviment del 15M se’n desvincula totalment. Per aquest motiu crec que cal denunciar els actes amb fermesa i conscienciar més que mai a la societat que els moviments assemblearis requereixen d’una molt gran consciència social per tal de garantir-ne un bon funcionament.

Per últim, comentar que el moviment es troba en un creuament de camins. O es converteix en un moviment antisistema en el sentit tradicional de la paraula, en un moviment que busca una alternativa que trenca totalment amb el sistema actual per portar-nos a una alternativa que es cregui millor per a tothom, o es manté com un moviment a favor d’un canvi de sistema però sense el trencament brusc. Un moviment antisistema per anar en contra del actual, però que proposi canvis al mateix per tal de portar-lo al desitjat. Queda la discussió sobre la taula, veurem com segueix.

Diumenge passat vam viure pels carrers de Barcelona un exercici de democràcia digne d’una societat avançada. Els barcelonins teníem la possibilitat de sortir a votar si volíem o no que Catalunya fos independent. És evident que una qüestió tan important com la independència d’un país requereix de la implicació ciutadana més que cap altra cosa, i davant les veus crítiques que defensaven que era una minoria cridanera, una xifra obtinguda en votació és la manera més objectiva de conèixer la realitat. Dit això queda clar, el referèndum és una gran notícia per la salut democràtica catalana, el que no ho és tan és la organització del mateix.

Suposo que d’opinions n’hi ha de tot tipus, però en qualsevol cas estarem d’acord en que l’objectiu d’aquest referèndum era fer una radiografia del sentiment independentista dins la ciutat de Barcelona. Sota el meu punt de vista hi ha tres punts clau per els quals el sistema escollir per Barcelona Decideix no complia amb l’objectiu:

1. El primer és el període de duració de la consulta. Per tal de copsar en la seva totalitat la voluntat dels ciutadans hauria estat interessant fer una imitació del sistema tradicional de votació, per tal de saber quants ciutadans estaven interessats realment en la independència. El fet de tenir durant quatre mesos a un gran nombre de voluntaris pressionant als ciutadans per anar a votar aconsegueix augmentar la participació (és a dir, portes enfora millora la imatge) però per altra banda no dóna un índex de participació (en el sentit de participació com a intenció d’implicar-se amb el procés) comparable amb gairebé res (en particular, no és comparable amb cap altre elecció feta via el mètode estàndard, ja que de quatre mesos a un dia hi ha molta distància). L’afegit a aquest raonament és que enlloc d’encaixar aquest fet amb naturalitat (assumir que el mètode del referèndum era radicalment diferent a tota la resta) la organització ha entrat en una roda de comparacions sense cap sentit.
2. El sistema de vot anticipat. Relacionat amb el fet anterior, el que realment ha fet més mal a la imatge del referèndum és el sistema de control del vot anticipat. El fet de que el termini de votació durés quatre messos afegit a que no hi havia taules assignades a cada resident, ens duen a un complicat problema a l’hora d’evitar que es voti per duplicat. Enlloc de gestionar-ho via un sistema informàtic que informi si un ciutadà ha votat o no (ara mateix el sistema més senzill si no vols modificar l’estructura del referèndum), el mètode consistia en fer signar al ciutadà al sobre de votació (aquí entrem també en la pèrdua de secret del vot, però confiarem en la organització en aquest aspecte). D’aquesta manera, si a posteriori es descobria que el ciutadà havia duplicat el seu vot, s’obria la urna i es retirava un dels seus vots. Aquest mètode presenta deficiències importants, la més evident que buscar una signatura concreta en una urna amb un nombre significatiu de vots sembla d’allò més difícil. Això, afegit a que a la organització li interessava un grau elevat de participació fa pensar que potser no el millor sistema per tal de convèncer a la ciutadania que el referèndum era transparent. Cal afegir, que en el meu cas, en el moment de votar no vaig signar fora al sobre ja que no m’ho van demanar, així que podia haver votat més d’una vegada sense cap problema i no haurien pogut retirar el meu vot ja que no anava identificat.
3. Per últim, les condicions del votant. Relacionat amb el primer dels problemes, el fet de donar al referèndum una població de vot diferent a la de les votacions habituals simplement inhabilita la comparació amb altres casos. Estic d’acord amb la organització que caldria revisar la llei electoral per tal d’abraçar dins el sistema de votació a més col·lectius dels ara representats, però fins que això no succeeixi, probablement no té molt sentit donar opció a vot a aquests col·lectius ja que altre cop inhabilita la comparació dels resultats (no de la participació, però sí dels resultats). Vull remarcar en aquest aspecte la falta de coherència per part de l’organització a l’hora de donar els resultats de participació. Donat que (contra pronòstic) la participació de població dins el cens electoral normal va ser més alta que la general (21,37% a 18,14%), es va repartir la primera xifra com a participació quan realment la participació amb el cens total és tres punts més baixa. No acabo d’entendre com, per tres punts, es pot deixar de banda a tot un col·lectiu que d’altra banda s’ha afegit al cens prèviament.

La conclusió doncs és que el referèndum és necessari per tal d’obrir una clariana de dades dins de la dialèctica creuada entre diferents sectors socials que es fins ara es recolzaven en sensacions enlloc de en dades a l’hora de valorar. El que no es pot fer és transmetre una sensació de por als mals resultats (al cap i a la fi, les tres qüestions comentades anteriorment transmeten ganes d’omplir les urnes tan com es pugui), enlloc de sensació d’estar valorant la situació de l’independentisme a Catalunya. Hauria estat molt interessant poder comptar amb un simulacre de referèndum i tenir una clara radiografia de la situació actual de l’independentisme. Per ara ens quedarem amb una imatge prou significativa però amb el regust que les coses poden ser més transparents.

Actualització (14/4/2011): Actualitzo per afegir informació. Abans d’escriure aquest post vaig enviar un email a Barcelona Decideix per tal d’informar-me sobre el sistema de gestió del vot anticipat. M’han contestat avui, comentant que tenien un sistema informàtic i que bàsicament es detectava quan algú votava per duplicat, de manera que el vot no entrava a l’urna. D’aquesta manera quedarien minimitzats els efectes del segon problema. He de dir en defensa meva que la informació que vaig fer servir per escriure l’article original va ser extreta d’un mitjà de comunicació aparentment seriós i contrastada en un altre.

• Per què menys recaptació? El govern defensa (i ha promès dins la seva campanya electoral) la supressió total de l’impost de successions. Els que menys tenen no poden rebre les ajudes, les escoles estan ajustant pressupostos, és clar que la situació és límit, i la solució és eliminar un impost que al cap i a la fi grava les rentes més altes (perquè l’impost de successions actuals, grava només el 6% de les rendes més altres) i no afecta a aquells qui ara tenen problemes de veritat? Més en general, CiU aposta per el que ells anomenen una baixada selectiva d’impostos. No defenso una pujada general dels impostos, crec que és important mantenir el poder adquisitiu de les famílies, però sí que crec que caldria començar a entendre que cal gravar sense por les rendes més altes per tal de poder treure el país de la crisi.
• Per què ensenyament? La recent reducció d’un 20% en el pressupost de les escoles públiques és de les pitjors notícies pel país. No cal ni recordar que una bona educació és una base imprescindible per una bona Catalunya del futur. Em semblaria lògic eliminar tota la publicitat institucional (Inditex ens ha ensenyat que la gent sap apreciar els productes més enllà de la publicitat), em semblaria lògic fins i tot reduir a gairebé zero l’ús del paper dins l’administració, minimitzar costos administratius, rebaixar pressupostos de tots els altres departaments… en resum, crec que l’educació i la sanitat han de ser els dos pilars a preservar davant d’aquesta crisi, i els últims en rebre’n les conseqüències.
• Per què no prioritzem l’escola pública? Actualment la Generalitat està subvencionant a un gran nombre d’escoles concertades. Abans de dur a terme una retallada d’aquesta mida, no seria més lògic prioritzar per davant de tot l’escola pública abans que la concertada? No té cap sentit estar retallant el pressupost de manera brutal a l’escola pública i seguir mantenint els concerts a escoles que no entren dins el cicle bàsic de l’educació del país. Al cap i a la fi, és prescindible (que no poc important, però prescindible en èpoques límits) ajudar a qui creu en una alternativa a l’hora d’educar, una opció molt lícita però sempre sota la consigna que sortir del cicle educatiu bàsic implica pagar-s’ho.

I per últim, us deixo amb una cita prou eloqüent sobre el tema:

If you think that education is expensive, try ignorance.

Derek Bok

Després de molts mesos de poc temps, reobro altre cop el blog amb intenció de publicar-hi pensaments quan bonament pugui. Aquesta vegada crec que toca escriure sobre els succesos dels últims dies (i hores!) dins els països àrabs, i de l’ambient de canvi que s’ha generat gràcies a les xarxes socials com a teixit asociatiu principal. Després de veure la revolta de Tunísia encesa per un venedor de fruita fart de la situació, i seguint per les actuals protestes a Egipte i Yemen, cal remarcar el canvi d’actitud respecte les forces governamentals en tots aquests països. És clar que un cop establerta una bona xarxa de cooperació entre els opositors als règims, les xarxes socials han ajudat a difondre el missatge i coordinar de manera efectiva tot el moviment. Fins avui.

Avui ha passat allò que no havia passat mai enlloc, el govern Egipci ha deixat deliberadament el seu país sense conexió a la xarxa. Han pensat que d’aquesta manera evitarien per una banda l’efecte Tunísia, ja que no permetrien una bona organització per part de l’oposició (aquí teniu una bona mostra del pla d’acció opositor), i per l’altra el món sencer no sabria què ha passat exactament durant tota aquesta nit. Aquesta perspectiva aterradora és la que està movilitzant a tot l’internet mundial (es pot seguir minut a minut a Twitter amb el hashtag #jan25).

El que no ha entès Mubarak és que el moviment està en marxa i per molt que vulgui frenar-lo, cap decisió d’aquest estil pot aturar una onada que es va extenent per tot el país. Apagar internet només és símbol d’un poder rovellat i desesperat que no ha copçat res de tot el que està passant. Els egipcis saben que no estan sols, aquests dies han entès que eren molts els que volien un canvi de règim, els que volien una transició democràtica i això els ha fet més forts que res.

Per últim, crec que cal una reacció forta i contundent de la comunitat internacional davant l’abús del règim egipci. Cal deixar clar que internet és territori de la gent, és un bé comú en mans de tots i no un favor del poder cap als ciutadans. Cal anar entent que internet ha canviat d’estadi, ja no és aquella eina que alguns usuaris fan servir per fer certes coses, s’ha convertit en el mitjà de comunicació ciutadà per excel·lència. Des d’aquí m’uneixo a la protesta i envio forces al poble egipci, al que avui l’espera una nit difícil, molt difícil.

En plena campanya electoral i a punt d’arribar al dia D, trobo una estona per aturar-me a reflexionar sobre tot el que estem vivint. Per enèsima vegada hem viscut una d’aquelles campanyes electorals marcada per la desafecció política per part dels ciutadans, aquella sensació que la política va per una banda i la ciutadania per una altra, aquell rum-rum ciutadà del “només volen manar”… Es repeteix la màxima que guanya qui comunica millor, que les propostes queden tapades per la publicitat electoral…i que al cap i a la fi, el cinisme és tan gran que un partit polític que proposa bombardejar immigrants i independentistes no serà penalitzat electoralment per la ciutadania.

I bé, en vista del panorama, tinc la sensació que alguna cosa estem fent molt malament. I no em refereixo als polítics i a la distància que els separa de la realitat (d’això ja se n’ha escrit massa), sinó a nosaltres els ciutadans. Tinc aquella sensació que hem decidit deixar el món en mans d’uns quants i que podent posar-hi cullerada ens limitem a dir que no ens deixen fer-ho enlloc d’intentar-ho per por o simplement per mandra… Al cap i a la fi, unes eleccions són un full de ruta del país, és on cal anar decidir què farem i qui serem en els propers quatre anys. Què vol dir un 50% de participació? Vol dir que hi ha un 50% de la gent a la que realment li importa res el futur d’aquest país? Però què ens hem pensat, que podem treure’ns totes les responsabilitats de sobre però poder exercici el més sagrat dels drets, queixar-se? Doncs no, no podem, però ho fem.

I aquí radica el problema, els polítics aprofiten aquest fet per alienar-se de qualsevol contacte amb la ciutadania (total, si la ciutadania no s’implica amb ells, no es veuen necessitats a implicar-se amb la ciutadania) i simplement juguen al seu particular joc de nombres, on l’objectiu final és mobilitzar a un petit nombre d’electors invertint una gran quantitat de diners (el dia que es guanyi un votant en un míting el món deixarà de girar).

I la pregunta, com sempre és: i ara què? Doncs ara mobilització. Molts ens queixem que l’esquema polític actual no ens permet triar el nostre matís ideològic i ens obliga a posicionar-nos en una de les vuit grans caselles que són els partits polítics…per quan una manifestació a favor de les llistes obertes? Molta gent comenta que els polítics no serveixen, que fins i tot ells ho farien millor…per què no s’hi posen? És molt senzill parlar però molt difícil ser conseqüents, caldria doncs que com una ciutadania responsable ens exigíssim més seriositat i menys demagògia a l’hora de parlar i fer política. Sense res d’això seguirem tenint els polítics que ens mereixem.

I ja.