Pensaments en veu alta

No sóc independentista i avui aniré a la manifestació. Sí, sóc perfectament conscient que és una manifestació independentista (els motius de les manifestacions els decideixen els qui convoquen i ningú més) i que així m’hi comptaran, però m’és igual. Hi vaig essencialment per mostrar el meu rebuig model actual d’encaix de Catalunya dins Espanya, no només econòmic (que també) sinó cultural. Les sentències en contra la immersió lingüística, la constant incomprensió per part de l’Estat dels problemes catalans afegit a un model insostenible en termes econòmics fa més necessari que mai demanar repensar l’encaix de Catalunya dins Espanya. I no parlo del pacte fiscal, parlo de repensar-lo de veritat.  I, ara per ara, la manifestació d’avui és la petició que més s’apropa a aquesta demanda.

Un cop morta la via federalista amb el fracàs de l’Estatut, les alternatives que se’ns presenten a l’hora de repensar la relació entre Catalunya i Espanya queden reduïdes a ben poc. Arribats a aquest punt, els independentistes em diran que l’única opció que encaixa amb els meus desitjos és la independència. Així, defensen ells, aconseguirem la gestió pròpia dels recursos i la capacitat de decisió sobre els mateixos. Sí, estem d’acord en que aconseguirem la gestió dels recursos propis en tots els sentits, però abans de decidir-me per aquesta via hi ha tres preguntes que vull respondre’m: què hi perdem, quin model de país tindrem  i quines alternatives hi ha. Crec que defensar opcions d’aquesta importància ha de ser el resultat d’un procés tranquil i raonat de valoració, maduració d’idees i decisió finals.

Comencem pel final, per les alternatives. Actualment, sospito, no n’hi ha moltes sobre la taula. La pregunta seria, doncs: hi ha alternatives que encara no se’ns hagin acudit? Hi hem donat prou voltes? Tinc la lleugera sensació que el país s’ha abocat a l’independentisme per ser aquest l’única alternativa existent actualment, per ser la de que més recolzament social té i la més senzilla de formular. Conec a un grup important de gent, entre els quals hi compto amb molt bons amics, que és independentista després d’una reflexió raonada sobre el tema i amb els quals, per cert, és un plaer parlar-hi sobre el mateix. Però crec, també, hi ha un grup important que simplement ha seguit la fila que tocava sense fer-ne la reflexió, com a simple acte mimètic.  En qualsevol cas, jo crec que és important abans de recolzar una opció haver-ne analitzat les alternatives i establir-ne comparacions, i així ho vaig fent, a poc a poc. Segurament, direu, és un exercici inútil ja que molts altres ho han fet i no han aparegut alternatives viables. Però més enllà de la practicitat o no de l’exercici, és un exercici de d’autoconvenciment necessari per estar segurs del que defensem.

Respecte al model de país, què volem i què hi perdem tinc més aviat un conjunt d’idees disperses, la majoria en forma de pregunta, que paso a enumerar. Podria intentar donar-hi fil argumental, però ja se sap, la gent de ciències estem més còmodes ordenant les coses.

• Unió Europea: Sense ser economista, i per tant sense gens coneixement de causa, sembla que l’única opció de supervivència pels no-paradisos fiscals actualment és pertànyer a la Unió Europea. Sé que alguns em diran que això no és cert, jo sóc dels que crec que hauríem de repensar la Unió Europea igual que ho estem fent amb la relació Catalunya-Espanya. En qualsevol cas, donant per bona aquesta premissa,  crec que una de les condicions necessàries per demanar la independència és que aquesta sigui en el sí de la UE. És això factible? Més enllà d’unes declaracions de Durao Barroso dient que “s’ha de parlar”, sabem si podríem entrar-hi? I si donem això per fet, què passaria amb els anys de transició entre la independència i l’acceptació a la UE? Aquest tipus de processos són lents, així que (corregiu-me si m’equivoco) no ens treu ningú un període fora de l’UE. Les implicacions econòmiques d’això poden ser més aviat desastroses, començant per un forçós canvi de moneda i acabant perquè, si les coses segueixen com ara, la prima de risc d’una Catalunya independent estaria pels núvols. Estem disposats a viure uns anys pitjor per ser independents? No és una crítica, simplement són preguntes que em venen al cap a l’hora de reflexionar sobre el tema i crec que és important que surtin al debat públic on, segurament, serà més senzill rebre’n una resposta satisfactòria.

• Hem fet bé els comptes? No dubto que hi ha molta gent que ha estat treballant en estudis per la viabilitat de la independència, però després de fer una petita cerca només trobo estudis sobre allò que guanyaríem si fóssim independents, és a dir, tots aquells diners que donem a Espanya i no tornen. I sí, són molts. Estem d’acord, cal buscar-hi solucions. Però ha fet algú un estudi detallat del que costa construir un país des de zero? Així ràpid se’m acudeixen bastantes coses que no he llegit tenir en compte a cap dels estudis que he llegit sobre el tema. Hem comptat quan (tristament però necessària) cal posar-hi de més en defensa? Hem comptat quan val el desplegament en ambaixades arreu del món? Hem comptat quan val una estructura de república/sistema de govern que vulgueu propi? Hem pensat què passarà amb la gestió energètica? I així, detallets mil. Però, per sobre de tot, tenim algun estudi que ens confirmi que no perdrem una gran part de les nostres exportacions per la pèrdua de clients a l’Estat Espanyol? He sentit repetidament l’argument de que “la pela és la pela” i els espanyols ens seguiran comprant, però no estaria malament, abans de prendre una decisió d’aquest tamany, fer-ne estudis ben fets perquè, vulguem o no, part important de les nostres exportacions provenen de l’estat Espanyol. Em quedaria més tranquil, doncs, amb un conjunt d’estudis complets sobre el tema fets per organitzacions internacionals independents a la causa. Sé que és molt demanar, però insisteixo, més important encara és el que volem decidir.
• Quin model de país independent volem? Una cosa que em sobta moltíssim és que el clam unànime d’independència contrasta amb el petit conjunt de gent que hi afegeix un sufix en format de model de país independent. L’esquerra independentista (sí, els que avui es manifesten a un altre lloc) ha estat l’únic moviment (almenys que jo hagi sentit) en definir-se sobre com volen una Catalunya independent. Què els passa a la resta? Ja ho faran, diran alguns, ja convocarem unes eleccions quan toqui i decidirem quin model volem. Però, no donaria més credibilitat als partits independentistes una fulla de ruta, un programa electoral preparat de cara a una possible Catalunya independent? A vegades plana la sensació que demanem sense ser conscient del que vindrà després. I a mi, aquesta sensació, em genera inseguretat, què voleu que us digui.
• País solidari? Hi ha un altre tema que crec que és bo treure a debat públic. De fet, podria anar al punt anterior però crec que és important fer-hi èmfasi. Volem una Catalunya independent però solidària amb els altres països? Sentint a part dels defensors de la independència per motius econòmics, plana un sentiment de “volem ser independents perquè així viurem millor amb els nostres diners i no haurem de donar res a ningú”. Entenc el rebuig al model econòmic de l’estat, però no voldria arribar a una Catalunya independent on no s’ajudi a tots aquells que estiguin en problemes però que no siguin catalans. Per exemple, estem disposats a ajudar a l’estat espanyol si aquests ho necessiten de la mateixa manera que ho faríem amb Portugal, Grècia o Italia?  Jo sí. Aquí queda la pregunta.
• Dret a decidir i esperit democràtic: Per últim, crec que és bàsic i imprescindible tenir clar que si prenem una decisió d’aquest estil és necessari fer-ho entre tots els catalans. Tots. He llegit/sentit/vist a molta gent, polítics independentistes, personalitats i d’altres demanant la declaració unilateral d’independència. Cal no oblidar que, abans de res, volem un país democràtic on les decisions es prenguin lliurament. Això, per tant, implica un respecte per tota aquella gent que defensi que la independència no és la seva alternativa preferida (voldria poder veure, amb certa normalitat, una campanya a favor del no que inclogués manifestacions, mítings i companyia sense un boicot per part del sector independentista). I, per sobre de tot, implica una decisió a les urnes en referèndum. Sense això perdrem (encara més) qualitat democràtica de la poca que tenim i demostrarem que tot el discurs de llibertat era pur interès.

Dubto moltíssim que algú hagi arribat aquí, però si ho heu fet pensareu que hi ha massa preguntes i massa poca respostes. Sí, efectivament, no és un article per resoldre res ni per ajudar a ningú a decidir res, és simplement un compendi de totes les preguntes que em passen pel cap últimament quan dono volta a tots aquests temes. Si algú té resposta a alguna d’aquestes preguntes, li agrairia feedback. Seria lògic que els partits polítics independentistes haguessin traçat un full de ruta on la majoria d’aquestes preguntes quedessin respostes, però no ho han fet així que aquí queden.

Per últim, m’agradaria reivindicar la figura del “no ser de res” per estar en un estat de reflexió sobre el tema. Aquests últims dies, en diferents converses, la polarització ha arribat a l’extrem on hi ha certa incapacitat per entendre que alguns encara ens ho estiguem pensant. Doncs sí, des d’aquí una reivindico aquesta reflexió lenta però segura, necessària i imprescindible (sota el meu punt de vista) a l’hora de prendre decisions importants.

Això sí, no cal oblidar mai, que tot està per fer i tot és possible.

Mathematics is a game played according to certain simple rules with meaningless marks on paper.

David Hilbert

La història d’un dels grans de la matemàtica. Una vida curta, una petjada brutal.

KONY 2012 és el vídeo de moda. Si a Invisible Children volien visibilitat, ho han aconseguit. El vídeo ha rebentat els records de creixement en poc temps, erigint-se com el que alguns qualifiquen com el millor viral de la història d’internet. Arribats a aquest punt, i després de reconèixer l’estètica del vídeo, cal entrar més en detall i analitzar si realment el vídeo ha sobrepassat línies vermelles per tal d’aconseguir aquesta visibilitat.

En un article a El País titulat “Blanco salva a negro. Kony 2012: matices de una visión simplista” , José Miguel Calatayud (periodista que va ser a la zona l’any 2009 i per tant sap de què parla) ens explica que la situació actual a Uganda és bastant diferent que la presentada al vídeo. De fet, l’Exèrcit de Resistència del Senyor (organització que dirigeix Joseph Kony) no és present a Uganda des de l’any 2006, és a dir, fa més de 5 anys. Sembla que actualment hi ha una presència totalment residual de l’organització al país, i que Uganda està reconstruint-se i creiexent. Kony, per tant, s’ha desplaçat als països colidants que probablement estiguin molt més necessitats de l’ajuda internacional que Uganda. Per tant, podem extreure de tot plegat que el vídeo està modificant la realitat a Uganda. Interpreto que aquesta modificació de la realitat té per objectiu obtenir més recolzament de la campanya, però en qualsevol cas el fet que Kony ja no estigui Uganda no treu que segueixi sent igual de necessari que se’l hagi de jutjar, per tan no s’acaba d’entendre la necessitat d’aquesta simplificació (on simplificació és un eufemisme de falsificació) de la realitat. Només se’m acut que aquest moviment de Kony deixava la història sense relat i això perdia a nivell de màrqueting.

I per altra banda, l’altre punt fosc en tot plegat és la utilització dels donatius que fa Invisible Children. En aquest vídeo se’ns presenten els pressupostos de la organització i podem veure clarament com és un tant per cent ben baix el que va destinat directament a ajuda al terreny. Molta part (on molta part és més del 70%) va destinada a altres despeses com la producció de material de difusió, sous, materials.. Un argument esgrimit en molts llocs és que aquests pressupostos estan a disposició de tothom, de manera que abans de fer un donatiu és responsabilitat de cada u interessar-se en què seran utilitzats. Estrictament és cert, però també és raonable pensar que si publiques una campanya de petició de donacions i aquests diners no seran estrictament utilitzats en ajuda a la causa, això sigui explicat en el propi vídeo (aprofitar-se de la confusió no és joc net).

Per tant, tenim un vídeo amb una causa molt noble que tots compartim (estigui com estigui Uganda actualment, és evident que la detenció de Kony és necessària i prioritària) però utilitzant mètodes poc transparents per la difusió i la solució. Molts diran que només en la feina en divulgació que han fet la campanya ja ha estat un èxit bestial, però el fet de que la divulgació sigui esbiaixada no acaba de fer vàlid aquest argument. Que cal difusió sobre la situació, és evident. Que cal denunciar la situació i informar a la gent sobre la figura de Joseph Kony, també ho és. Però que l’ajuda ha de venir lligada amb una estreta relació amb el poble ugandès és també un fet que no cal perdre mai de vista, perquè potser en un afany d’ajudar acabarem complicant encara més les coses.

Avui va d’humor el tema. Publica avui el diari ABC un argumentari sobre les avantatges de la monarquia com a sistema de govern. L’argument 2, titulat “La Monarquia es un sistema más moderno” té una segona lectura irònica prou interessant, perquè no ho poden haver escrit seriosament. Aquí va:

2 La Monarquía es un sistema más moderno

La República es un sistema más natural; es decir, es más elemental, más retrasada. Toda la civilización es una resta a lo natural. Todo lo que es más natural es más inferior. El reparto comunal de los bienes es más natural que la propiedad. Toda la civilización —los Reyes, la propiedad, el contrato matrimonial— implica un elemento de modernidad y es complicación y artificialismo, sobrepuestos, como freno y límite, a esas naturalidades. Como son también añadiduras a lo natural la educación, los modales o la corbata. Y precisamente por la elaboración y decantación a través de los siglos que conlleva una Monarquía, hay que entender que no está en la mano de cualquier pueblo tener una Monarquía, pero sí lo está el tener una República. Una revolución se hace en 24 horas; una Monarquía resulta de la decantación de los siglos.

 ABC, Cinco razones por las que la monarquía es un sistema mejor

Avui toca, una setmana després, publicar la solució del problema dels quatre quatres. Una opció a l’hora de plantejar el problema era intentar anar aconseguint els diferents nombres (fent, per exemple, de l’1 al 100) amb operacions elementals de quatre quatres, per mi un exercici prou distret. Però per tal per poder representar qualsevol natural calia trobar una formula general on, utilitzant simplement quatre quatres, s’expresés qualsevol nombre. Una formula possible (la gran màgia de les matemàtiques és que existeixi més d’una solució) és:

Per últim, us deixo un video interessant sobre un nombre encara més interessant, Wau.

Feia molt que no parlava de futbol en aquest blog però crec que avui és un bon dia per fer-ho. Durant l’última setmana s’ha produït una situació a les que els barcelonistes hi estem poc acostumats: Toni Freixa sortia dilluns en roda de premsa en una queixa pública a l’arbitratge però encoberta en un argument un pèl estrany d’exigir uns criteris únics d’avaluació a la Federació. Aquells qui tan s’omplien la boca de no parlar d’àrbitres han considerat que un cop en començaven a patir les conseqüències, aleshores sí que tocava. S’equivoca Freixa, s’equivoca el Barça i s’equivoca el periodisme esportiu català en general. Per parts.

S’equivoca Freixa en el fons i en les formes. Un missatge a Twitter el dia anterior a la nit deixa la roda de premsa de dilluns com una obra de teatre plena de cinisme i sense cap mena de coherència. Freixa es queixava públicament del comportament de la Federació diumenge a la nit i vint hores més tard defensava que no era una queixa, que ell creia plenament amb la feina dels àrbitres i simplement havien estat desafortunats en les accions aquesta última temporada. Un ridícul espantós que sorprèn a tots aquells qui seguim pensant que el discurs a seguir és el de no parlar dels àrbitres.

S’equivoca el Barça per la falta de coherència en el discurs. Equivocar-se és normal, però per sobre de tot, la coherència és més que necessària. El Barça com a institució modèlica que no comentava res sobre els àrbits ha deixat pas a una situació incoherent on sorprenentment tots hem oblidat tres anys de discurs constant per perdre els papers en els últims dos mesos.

I per últim, s’equivoquen també els periodistes esportius catalans. La falta de coherència d’aquests (en aquest cas, suposo, per aconseguir generar audiència) és tal que els discursos dels comentaristes es segueix fil parranda el discurs institucional del club sense plantejar-hi cap incoherència. És feina periodística recordar-nos a tots d’on venim, quin era el discurs anterior i quin és l’actual. I per sobre de tot, és feina periodística recordar-nos que els colors i el desig de victòria no poden mai passar per sobre d’una racionalització de la situació.

Cal tenir prou memòria històrica per saber que aquestes coses van i venen. Que avui et toca rebre i demà en surts amb avantatge. El Barça té títols gràcies a errors arbitrals (només cal repassar el partit d’Stanford Bridge), però d’aquests no ens n’enrecordem mai. Cal, doncs, no perdre els papers i entendre que es tracta d’un joc on a vegades es guanya i a vegades es perd.

En una época de engaño universal, decir la verdad es un acto revolucionario

George Orwell

It turns out that only twenty percent of human beings have a sense of irony — which means that eighty percent of the world takes everything at face value. I can’t imagine anything worse than that. Okay, maybe I can, but imagine reading the morning newspaper and believing it all to be true on some level.

jPos, Douglas Coupland

Deia Cédric Villani (matemàtic, Medall Fields de l’any 2010 i un gran comunicador) en una conferència dins les TED Talks que la ciència no és només descobrir sinó que també és explicar (ell ho resumia en un “science is social”). Aquest necessari punt de vista es va estenent a poc a poc per els nuclis científics del segle XXI. Internet ens ha donat les eines per tal de fer-ho fàcil, simplement cal que els científics hi posin les ganes i el temps suficients per tal de poder divulgar (a diferents nivells) la seva feina.

Explicar ciència té un doble objectiu. El primer, clar i transparent, que la societat estigui informada de com funciona el món on vivim. La divulgació científica ajuda per una banda a saber més coses però sobretot forma metodologia científica, és a dir, sobre com pensar les coses. Per mi aquest segon objectiu és tan o més important que el fet divulgar coneixements purs, la idea de, via la divulgació científica, formar a la societat en el pensament racional i crític és potent i necessària per tal d’afrontar tots els reptes que el segle XXI ens planteja.

Per altra banda, explicar ciència reverteix als propis científics. Deia l’altre dia un professor amb molt bon criteri que qui no sap explicar una cosa de manera senzilla és que encara no l’ha entès del tot. Comparteixo plenament l’afirmació i crec que la divulgació científica és tan important cara l’exterior (es a dir, com a servei social de formació) com cap a l’interior, pensant-ho com a exercici de depuració dels coneixements. A vegades la ciència entra en un cercle viciós i tancat on les coses es van rebuscant sense parar un moment a replantejar-se el problema des d’un altre punt de vista. La divulgació permet assolir nous punts de vista, a vegades menys complexos però moltes vegades més clarividents a l’hora de replantejar les coses.

Per últim, m’agradaria recomenar per aquells a qui us agradin les matemàtiques (ja ho fa Villani al vídeo, però crec que està bé remarcar-ho) el blog de Terence Tao, un prodigi de les matemàtiques que va ser professor titular de la UCLA als 24 anys i Medalla Fields als 31. El nivell és alt (de fet, la majoria de coses són relacionades amb apunts de cursos que fa a la universitat) però més enllà del contingut és interessant veure com algú tan capdavanter en algun camp de la ciència (en aquest cas les matemàtiques) pot estar tan obert a explicar-ho al món. Un exemple per tothom.