Pensaments en veu alta

Benvolgut senyor  Joan Laporta,

El motiu d’aquesta carta és ben simple, trametre-li el meu rebuig respecte la seva gestió del càrrec de president del Futbol Club Barcelona. Probablement aquesta carta es quedi en això, en una entrada més d’un blog perdut per la gran xarxa d’internet, però m’agradaria que arribés a llegir-la amb tranquilitat, pensant en tot el seu contingut. Des de ben petit he entès que quan es deia que el Barça era més que un club, es referia a que podia ser un referent social, una ensenya cultural que ha estat (i és) de ben segur molt important, però el que no he entès mai és que el Barça sigui un referent a nivell polític. Crec que els socis del Barça són una població ben diversa, i aquí rau la gran màgia del club, no ens juntem per creences polítiques, no anem al camp a mostrar la força d’un moviment ideològic, anem a veure a jugar al millor equip del món i gaudir de la festa i l’espectacle. Però vostè no ho ha volgut entendre així.

Probablement perquè d’aquesta manera s’ha pogut erigir com una figura política de primer ordre, vostè ha entès que la presidència del Barça era un lloc des d’on fer política, eliminant totalment la figura del president com a representant purament insitucional del club. Durant els anys que ha estat president, vostè s’ha dedicat a llaurar-se la carrera política, a fer declaracions en nom del Barça que molt probablement la majoria del seus socis no signarien, en resum, a aprofitar la presidència del Barça per a construir la seva carrera personal. Vostè va ser escollit per un gran grup de socis en unes eleccions que marcàven un abans i un després dins la història del Barça, un gran grup de gent que crèiem que era una solució eficient i moderna a la gestió d’un club que cada vegada s’apropava més al desastre. Però no ha complert amb les espectatives president, almenys, no amb totes. Esportivament, evidentment, la seva gestió és perfecte, però insistitucionalment no ha fet el que li pertoca a un president del Barça.

El president és (o hauria de ser) un representant del club, considerant el club com tot allò que l’hi pertany, des dels socis, els jugadors, els tècnics.. D’aquesta manera, queda bastant clar que un president no pot jugar a fer política si no està segur que tot el que expresa ho comparteix el club en conjunt. I el club no comparteix les seves idees senyor Laporta, el club no és independentista perquè hi ha molt socis que no ho són, el club són les penyes d’arreu del món, el club són els immigrants, no són només els catalans amb ganes d’independentisme. Deia vostè en una entrevista a El Mundo, que tothom barreja futbol i política. No és veritat. Probablement els equips de futbol portin inherents la cultura del lloc on neixen, la dels seus socis, la dels seus jugadors..però la distància entre cultura i política és prou gran com per poder-la diferenciar si es vol.

Per acabar, només m’agradaria preguntar-li qué ha fet vostè per Catalunya. En l’entrevista citada anteriorment deia que el Barça és l’únic que ha lluitat per Catalunya. Què hem fet la resta? Què ha fet la gent que s’aixeca cada dia per anar a treballar? Els estudiants que ens llevem cada dia pensant en el nostre futur? No hem fet res? El convido a mirar enfora, a entendre que no és vosté l’únic que vol una Catalunya millor, i que la seva no és la única manera possible per aconseguir millorar la vida dels catalans. El Barça no és Catalunya, i haver aconseguit fer del Barça el millor equip del món no vol dir que pugui fer vostè sol de Catalunya un gran país. Som molts els que creiem que cal un canvi a Catalunya, però no és la presidència del Barça un lloc per a dur-lo a terme, ni  probablement la seva la millor manera.

Torno a escriure després d’alguns mesos de plantejar-me si seguir o no seguir escrivint. La veritat és que costa mantenir un ritme constant d’actualitzacions amb un ritme alt de feina i poc temps per a fer moltes coses, però crec que és important tenir un lloc on poder, de tant en quan, plasmar-hi les quatre idees que pasen pel cap..i més en moments on la blogosfera va agafant la dimensió que li pertoca, i on sembla que caldrà un moviment ciutadà perquè quedi ben clar quin paper han de prendre les institucions en aquest moviment.. És molt interessant observar la reacció de la blogosfera en concret i d’internet en general en resposta al avantprojecte de la llei d’economia sostenible, on el govern deixava oberta la possibilitat de tancar pàgines webs sense una ordre judicial, fet que ha posat en guardia a tota la comunitat internàutica nacional que en bloc i sense fractures s’ha mostrat en contra i ha tornat a demostrar una gran potència a l’hora de movilitzar-se.

És certament sorprenent com un govern d’esquerres, algú que defensa la llibertat d’expressió com a pilar democràtic del país no és capàç de veure el greu error conceptual comès a l’hora de plantejar la llei, no és capàç d’entendre que intentar posar barreres a la xarxa d’aquesta manera és com intentar posar-hi portes al camp. Internet és, i serà cada vegada més, el mitjà de comunicació del poble…internet més enllà d’una xarxa de comunicació mundial vol dir pasar el poder de la comunicació masiva d’un petit grup d’escollits a tothom a qui vulgui. Aquest fet és motiu de celebració per part d’aquells capàços d’entendre que això ens obrirà moltes portes cap al futur, ens deixa entreveure un futur on els mitjans de comunicació no podràn jugar amb el ciutadà a l’hora de comunicar perquè no seràn la única font d’informació, ens permet un creixement exponencial de les fonts de coneixement, ens aporta molta més informació que, amb temps, anem aprenent a filtrar.

Aquesta potència informativa, evidentment, té el seu punt fosc en el fet que amb la capacitat comunicativa repartida per a tothom, existeix la possibilitat de fer un mal ús de la mateixa. El cas més mediàtic, i el principal culpable de les disputes dels últims dies, el dels autors que volen protegir els drets de les seves obres davant l’univers de llibertats que és internet. Però, de la mateixa manera que el problema dels drets d’autor pot arribar a solucionar-se ideant nous models de negoci que permetin als creadors adaptar-se al model internet (que existeixen, i alguns amb notable èxit..), no és plantejable aturar la revolució comunicativa que està causant internet actualment. Cal treballar cap a models on s’hi intergri a tothom, però cal primer de tot que els creadors entenguin també que les coses han canviat, i que si volen arribar a una situació d’equilibri, primer han d’acceptar que res serà com abans, que privar a tot internet de certs drets en defensa dels seus drets no és la solució. Cal girar la vista al món i aprendre d’aquells que han aconseguit aprofitar la potència de la xarxa com a llançadora de models de negoci impensable anteriorment, de la mateixa manera que cal entendre els drets d’autor des d’un altre punt de vista, com ja estan fent molts..

Veurem com acaba la lluita, esperem que el govern no entri en la lluita amb la comunitat internàutica, perquè té totes les de perdre. Els internautes han entès que ara és el moment de reivindicar-se com a propietaris de la xarxa, i que no és acceptable a cap nivell que un govern intenti regular, a la xinesa, un fenòmen tan global com és internet. Esperem que els autors entenguin que s’han de posar a treballar colze a colze amb els especialistes en la xarxa per a trobar mètodes per a mantenir tots els seus drets dins el nou escenari plantejat a internet. Serà difícil, però promet deixar-nos en una posició ventatjosa a tots, tan als usuaris com als creadors, que tindràn més possibilitats de comunicació si les saben aprofitar.

Reobro el blog (que està de vacanses exactament igual que jo) per tractar un tema que m’ha fet pensar durant aquests últims dies. Farà dos anys, en el marc del treball de recerca que s’ha de fer per batxillerat, vaig fer un estudi sobre la realitat i el futur dels blogs i dels mitjans de comunicació online, una recerca sobre com s’establirien els mitjans de comunicació a la nova realitat online, on la informació era accesible en tot moment, i on una gran massa de blogs interconectat feia de gran mitjà de comunicació viral de manera que augmentava la velocitat de la informació. L’altre dia em sorprenia llegint que Rupert Murdoch, director d’un gran grup de mitjans de comunicació americans, ha decidit començar a cobrar per el contingut. I això vol dir que no ha entès res.

I no ha entès res perquè el canvi sofert per tota l’estructura comunicativa mundial va molt més enllà de pasar d’editar el diari a paper i vendre’l a cobrar per l’accés al diari per internet. El de Murdoch és un intent d’adaptar el model periodístic del segle XX al segle XXI, sense pensar que el canvi no és simplement de contenidor, sinó de contingut, d’estil, de model…que hem pasat del periodisme d’enviat especial i noticia, al periodisme d’aglutinar informació, al nou periodisme on el generador d’informació no és només el periodista sinó una extensa xarxa de nodes comunicatius formats per blogs, xarxes socials, eines de comunicació ràpida.. Aquest canvi de paradigma s’hauria de traduir en nous models de negoci, en entendre que la informació bàsica ha pasat a ser gratuïta, donat que els ciutadans tenim a l’abast tantes eines de comunicació que en el cas en que tots els mitjans es fesin de pagament, tindriem prou força com per crear un mitjà molt més gran, una gran xarxa informativa plenament substitutiva dels mitjans tradicionals..

Estic realment encuriosit per veure com funciona el mètode Murdoch. El País va intentar el mateix quan va començar a publicar noticies online però va desestimar la idea al entendre que no encaixava dins la nova estructura comunicativa, que enlloc de tancar-se en sí mateixa com si fos una vella maquinaria que no vol ser renovada, hauria d’entendre que necesita idees noves, nous actors, més complexitat però alhora més velocitat..hauria d’entendre que les prioritats han canviat, que els ciutadans ja no estem obligats a anar a ells per obtenir informació, sinó que ells s’han de guanyar als ciutadans… Google ha estat la primera potència tecnològica en crear un model de negoci totalment diferent als coneguts, i com hem pogut anar seguint en els últims anys ha triomfat sobre tots els altres models..simplement, el seu és millor. Doncs els mitjans haurien de seguir l’exemple, i enlloc d’encallar-se en periodisme d’arbre mort, haurien de començar a dissenyar què volen que sigui el periodisme del segle XXI.

Ara farà tres setmanes els ciutadans vam estar cridats a les urnes per participar en les eleccions al Parlament Europeu. Per a molts, unes eleccions més, unes europees (l’aneguet lleig de les eleccions..) que passaran a la història sense cap transcendència política més que la confirmació de que en Europa cada vegada hi creu menys gent. Per a altres, les primeres eleccions amb dret a vot. És curiós com canvien les coses amb el simple pas de temps, mesos amunt, mesos avall..just abans d’anar a votar, em llegia un article publicat a l’antic Reca Blog (que ha estat perdut en la inmensitat de la xarxa…) sobre les darreres eleccions generals on criticava que l’edat mínima per votar fos la majoria d’edat..recordo escriure el post i veure clar clar quin seria el meu vot, sense dubtar per a res.

En canvi aquesta vegada la cosa va canviar. Tot i estar inmers dins d’una època amb poc temps per a res més que la universitat, vaig tenir el temps suficient per anar seguint les diverses campanyes electorals..i la depressió va ser absoluta. No faré un anàlisi a fons de les diferents campanyes electorals, però a sensació de no veure’s representat ni a una distància mínimament petita va ser total. És una sensació de distància amb la realitat, d’estar presenciant una partida d’escacs dolenta, avorrida, sense imaginació…de veure com els polítics explicaven al món que la seva capacitat constructiva era nul·la. És una sensació d’impotència, de veure que el món no funciona com volem, sinó que estem davant d’una màquina implacable que no permet el mínim espai, que simplement dedica els seus esforços a tombar al contrari, i en cap cas es preocupa per allò que s’hauria de preocupar, el ciutadà.

Aleshores, el dubte, què fer..no anar a votar i ser comptat dins aquell percentatge de la població al que no li importa la direcció política del país…votar en blanc i, assumint l’actual mecanisme  de vot en blanc, donar aventatge al partit guanyador..o per últim, mirar i remirar i escollir una opció raonablement propera a la meva ideologia de manera que aquesta estigui representada al parlament europeu.. No és fàcil, gens fàcil, decidir dins d’aquest atzucac, on qualsevol de les direccions és la no desitjada. Bé, per als encuriosits, al final vaig votar el partit que em va semblar més proper a la meva ideologia..bàsicament perquè la seva participació en el parlament europeu pugui aconseguir algun canvi en el sistema electoral que em permeti la propera vegada tenir més opcions per votar (com una gestió diferent del vot en blanc..)..

Tot i així, la dura realitat vindrà elecció rere elecció..i costa veure què pot canviar en el món de la política per a posar fi a aquesta gran orquestra que no deixa mai de tocar, què ha de pasar perquè els polítics comencin a entendre que les coses no han d’anar per aquí…que entenguin que la seva és una professió constructiva, que treballen per a que el ciutadà tingui una vida millor, i que, sobretot, ho fan en nom i representació de la gent. Cal entendre que l’objectiu no és simplement que el sistema funcioni, sinó que cal exigir que ho fagi abraçant a tothom, és a dir, respectant per davant de tot les idees dels ciutadans, establint mecanismes perquè siguin degudament escoltades i posades en pràctica.

Benvinguts a Pensaments en veu alta. El naixament d’aquest blog és fruit de molts factors..és fruit, primer de tot, d’un sentiment d’enyorança a poder escriure sobre tot allò que em passava pel cap, és també fruit d’una renovació conceptual de l’antic blog (Reca Blog), i per últim, és fruit de l’observació del nostre món, observació que porta a reflexionar, i molt, sobre tot el que hi passa… Aquest blog no vol ser una continuació de Reca Blog, al contrari, vol ser una renovació, com un creixement, d’aquí el canvi d’idioma, el canvi de domini i fins i tot, el canvi de disseny… Sense una temàtica determinada l’obro com un espai per escriure sobre el que em passi pel cap, sense veure’m lligat a cap temàtica concreta, és un diari de pensaments, un lloc per a reflexionar i debatre sobre el que passa al món, sobre nosaltres, sobre tot allò que vulguem i puguem…

Aquest blog corre el perill de quedar ofegat per la falta de temps, de la mateixa manera que ho va fer Reca Blog, però el canvi també està orientat en aquest sentit, que sigui un blog més obert, en el que sigui més fàcil escriure-hi, més còmode… Per últim, només animar-vos a participar, no vol ser un diari personal, vol ser un espai de diàleg i de conversa, un lloc on tots plegats poguem analitzar, divagar, aprofundir sobre temes en els que estiguem interessats.. Amb aquest desig dono per inagurat Pensaments en veu alta.