Personal

Feia molt que no parlava de futbol en aquest blog però crec que avui és un bon dia per fer-ho. Durant l’última setmana s’ha produït una situació a les que els barcelonistes hi estem poc acostumats: Toni Freixa sortia dilluns en roda de premsa en una queixa pública a l’arbitratge però encoberta en un argument un pèl estrany d’exigir uns criteris únics d’avaluació a la Federació. Aquells qui tan s’omplien la boca de no parlar d’àrbitres han considerat que un cop en començaven a patir les conseqüències, aleshores sí que tocava. S’equivoca Freixa, s’equivoca el Barça i s’equivoca el periodisme esportiu català en general. Per parts.

S’equivoca Freixa en el fons i en les formes. Un missatge a Twitter el dia anterior a la nit deixa la roda de premsa de dilluns com una obra de teatre plena de cinisme i sense cap mena de coherència. Freixa es queixava públicament del comportament de la Federació diumenge a la nit i vint hores més tard defensava que no era una queixa, que ell creia plenament amb la feina dels àrbitres i simplement havien estat desafortunats en les accions aquesta última temporada. Un ridícul espantós que sorprèn a tots aquells qui seguim pensant que el discurs a seguir és el de no parlar dels àrbitres.

S’equivoca el Barça per la falta de coherència en el discurs. Equivocar-se és normal, però per sobre de tot, la coherència és més que necessària. El Barça com a institució modèlica que no comentava res sobre els àrbits ha deixat pas a una situació incoherent on sorprenentment tots hem oblidat tres anys de discurs constant per perdre els papers en els últims dos mesos.

I per últim, s’equivoquen també els periodistes esportius catalans. La falta de coherència d’aquests (en aquest cas, suposo, per aconseguir generar audiència) és tal que els discursos dels comentaristes es segueix fil parranda el discurs institucional del club sense plantejar-hi cap incoherència. És feina periodística recordar-nos a tots d’on venim, quin era el discurs anterior i quin és l’actual. I per sobre de tot, és feina periodística recordar-nos que els colors i el desig de victòria no poden mai passar per sobre d’una racionalització de la situació.

Cal tenir prou memòria històrica per saber que aquestes coses van i venen. Que avui et toca rebre i demà en surts amb avantatge. El Barça té títols gràcies a errors arbitrals (només cal repassar el partit d’Stanford Bridge), però d’aquests no ens n’enrecordem mai. Cal, doncs, no perdre els papers i entendre que es tracta d’un joc on a vegades es guanya i a vegades es perd.

It turns out that only twenty percent of human beings have a sense of irony — which means that eighty percent of the world takes everything at face value. I can’t imagine anything worse than that. Okay, maybe I can, but imagine reading the morning newspaper and believing it all to be true on some level.

jPos, Douglas Coupland

Avui toca un problema: construir qualsevol nombre natural com a operacions de exactament quatre quatres. D’aquí uns dies la resposta.

Un altre vídeo per pensar-hi una estona.

Avui, cas pràctic d’aplicació d’estratègies político-socials per Transports Metropolitans de Barcelona.

Estatègia: Divide and conquer

In politics and sociology, divide and rule (derived from Latin: divide et impera) (also known as divide and conquer) is a combination of political, military and economicstrategy of gaining and maintaining power by breaking up larger concentrations of power into chunks that individually have less power than the one implementing the strategy. The concept refers to a strategy that breaks up existing power structures and prevents smaller power groups from linking up.

Font: Wikipedia

Situació: “Els treballadors de metro i autobus de Barcelona pacten 4 dies de vaga”

Estratègia: “Els treballadors del metro voten si faràn vaga. TMB trenca la unitat dels comitès d’autobus i metro.”

Resultat: “Els treballadors del metro accepten la proposta de TMB i no faràn vaga”

Un cable, un miserable cable mal ajustat va ser el culpable de les sorprenents dades recollides pel programa OPERA que apuntaven que els neutrins eren capaços de viatjar més ràpid que la velocitat de la lluny, desmuntant així la teoria general de la relativitat presentada per Einstein i una de les bases de la física teòrica durant l’últim segle. Després de molts papers buscant-hi explicacions ben retorçades, gent parlant d’efectes relativistes mal calculats, el culpable de l’error a les dades era una mala connexió entre un del GPS que controlava el procés i la targeta d’entrada a l’ordinador.

Molts repiren tranquils, havien començat a pensar que durant 100 anys havien estat treballant sobre hipòtesis falses, fet que ensorrava tota la feina feta durant aquest temps . Però més enllà d’aquest estalvi de feina, crec que avui el que cal celebrar és l’èxit del mètode científic per sobre de tot. No tindria sentit celebrar que la veritat és una o una altra, que és millor que els neutris vagin més de pressa o més a poc a poc que la velocitat de la llum, perquè al cap i a la fi la feina d’un científic és observar què està passant i deduir-ne les causes: un biaix en el punt de vista de l’observador podria portar-nos a conseqüències nefastes pel progrés científic.

Però el que sí que cal apuntar és que el mètode científic ha tornat a guanyar. Després de la presentació de les dades per part del CERN, científics de tot el món van replicar l’experiment tal com sabien que s’havia de fer per tal de confirmar o refutar la hipòtesi. Enlloc de donar per bones les dades, la ciència mundial va posar a rodar el mètode per tal de poder afirmar amb precisió què estava passant. I ja ho tenen, presumptament. Evidentment no està confirmat, cal esperar a que es repeteixi l’experiment altre cop, però les dades apunten fortament al desajust com un potencial problema a l’hora de recollir dades. I si no ho haguessin trobat, haguessin replicat l’experiment a múltiples lloc per demostrar la veritat del mateix. Així és com la ciència treballa: amb proves, proves i més proves.

Una altra conferència sobre models educatius. Ken Robinson des d’un punt de vista diferent ataca un problema semblant al de Negroponte en la conferència que penjava fa uns dies. Què cal explicar i com per dotar d’una bona educació als ciutadans. Tenia pensat fer-ne un escrit al respecte, però després de tornar a veure la conferència simplement coincideixo amb Robinson en tot, i ell ho explica infinitament millor del que jo podria fer-ho. Així que gaudiu dels 11 minuts. Magistral.

Un violinista s’atura dins una estació de metro. Treu un violí aparentment normal i comença a tocar Bach durant gairebé tres quarts d’hora. Després dels tres quarts d’hora i recollir al voltant de 30$, plega i marxa sense que res particularment especial hagi passat. Aquesta història podria ser la rutina diària de moltes estacions del món però es converteix en una història per pensar-hi quan el violinista és Joshua Bell, un dels millors violinistes del món i el violí, un Stradivarius del segle XVII valorat en més de 3,5 milions de dòlars. Sentir a Bell es pagava dos dies abans al Boston Symphony Hall a 100$ l’entrada.

L’exercici va ser proposat per el director de l’orquestra simfònica d’Estats Units que creia que Bell faria aturar a un gran nombre de persones i aconseguiria al voltat de 150$. El propi Bell reconeixia després de l’experiment que el fet de ser ignorat per gran part de l’estació el feia sentir una sensació estranya estant acostumat a tenir un teatre callat per ell sol.

La història té moltes lectures i algunes d’elles ben profundes. La primera reflexionar com l’entorn pot condicionar la valoració d’una obra artística. La segona, que els matisos en un cert nivell són bàsics per diferenciar entre un violinista molt bo i un d’excel·lent, i com es perden aquests matisos quan l’atenció cap a l’obra no és plena. I per últim, remarcar els més interessats en l’espectacle de Bell van ser els nens que van passar per davant mentre tocava. Els prejudicis de les persones adultes jugaven en contra una bona valoració de l’obra i en canvi els nens simplement en feien una valoració neta i sense factors afegits. Tot plegat per reflexionar-hi una estona.

Font: El Blog Alternativo

Estimat president de Gas Natural,

M’adreço a vostè en nom dels veïns de Poblenou per tal d’agrair-li l’experiència viscuda durant els últims cinc dies. Com bé sap, en aquest fantàstic període els veïns del Poblenou hem fet un viatge d’uns quants anys vivint el dia a dia sense gas. Aquesta experiència ens ha permès per una banda millorar els nostres llaços com a barri, fomentant el companyerisme veïnal en les converses al voltant dels nombrosos forats al terra que han deixat els operaris de la seva empresa. Per altra banda, ens ha permès enfortir les relacions amb les nostres amistats que ens han adoptat com una gran família per tal d’oferir-nos una dutxa calenta i un bon plat fet al foc.

Tots aquests motius, però, no són el missatge principal que li volíem trametre en aquesta carta. Creiem fermament que la lliçó principal d’aquesta experiència ha estat entendre la importància de les fonts energètiques en la nostra vida diària. El fet de conviure amb les fonts energètiques moltes vegades ens distreu d’entendre com d’important és l’energia per les nostres vides. Estem en deute amb vostè per haver-nos permès valorar amb tanta intensitat la necessitat d’una calefacció aquests dies de cru hivern, en el que la temperatura exterior al barri rondava els 2ºC.

Per últim, ens agradaria felicitar-lo per la rapidesa que han mostrat els operaris de Gas Natural a l’hora de solucionar el problema. El fet que la seva predicció teòrica d’inundació de les instal·lacions (on la pressió del gas arrossegava l’aigua) no s’hagi vist realitzada a la pràctica ens permet entreveure de l’alt grau de creativitat dels qui van preparar les instal·lacions per fer front als desperfectes. Comentaris escoltats per diferents veïns referents a la preparació enfront d’aquest tipus de situacions són altres pistes de la cega confiança que té Gas Natural amb els seus treballadors, fins al nivell d’atrevir-se a confiar plenament en la seva creativitat a l’hora de solucionar el problema.

Per últim m’agradaria recomenar-li l’experiència. Tanqui el gas del seu barri durant cinc dies i veurà com la seva vida millora substancialment. Entre nosaltres hi ha un equip de voluntaris (que sorprenentment coincideix amb el conjunt de veïns amb calefacció per gas) disposat a ajudar-lo. Jo no tinc la sort d’estar en aquest conjunt, però ja sap, li deuen una.

Atentament,

Els veïns del Poblenou.

Tenir temps és perillós. En general és perillós perquè quan tenim temps pensem que seguirem tenint temps de manera indefinida, cosa que en general és fals. Aleshores, mentre encara tenim prou temps com per plantejar-nos fer més coses de les que fem, decidim expandir el nostre horitzó d’activitats, decisió que descobrim equivocada en el moment que deixem de tenir temps altre cop.

El cas és que, en un d’aquest moments d’expansió d’horitzons, vaig arribar a una fantàstica xerrada (evidentment una Ted Talk, com no podia ser d’altra manera), on Matt Cutts ens presenta el que ell anomena reptes de 30 dies, que seria una manera d’explicar el fet de plantejar-se fer alguna cosa durant 30 dies seguits, alguna cosa que sempre hagis volgut fer i per falta de temps no puguis. Amb el Pedro Bibiloni vam pensar que una bona idea seria publicar una entrada al blog cada dia, durant un mes. Ho vam pensar ahir, i jo començo avui, així que no sé fins a quin punt la idea té futur, però ho intentarem tan com puguem.

Les entrades no seran de la llargada de les normals, almenys no cada dia. Però crec que pot ser un exercici interessant per tornar a agafar embranzida a aquest blog que va vivint a base de vacances acadèmiques cada cinc mesos. Doncs res, per començar us deixo amb una fantàstica xerrada de Neal Stephenson (de qui, si encara no ho heu fet, és gairebé obligat llegir-se Cryptonomicon) dins de Google Solve For X, una nova plataforma de xerrades sobre innovació i tecnologia llançada per Google fa ben poc. Demà més.