Política

Reprenent el fil de l’última entrada, voldria tornar a escriure sobre l’actual situació entre Wikileaks, les ONG’s i el govern d’Estats Units. Com dèiem a l’última entrada, Wikileaks va publicar un diari de guerra de l’exèrcit americà des de 2004 fins a 2010, fet que ha sentat francament malament al Pentàgon, on es va demanar immediatament que es retiressin els arxius ja que posaven en perill la seguretat de molts militars americans. Ja vam comentar que Wikileaks estava format per un conjunt de tècnics que revisaven els arxius a publicar de manera que qualsevol cosa que pogués posar en perill a un ciutadà no es publicava. El problema ha esdevingut quan un conjunt d’ONG’s (liderats per Periodistes sense fronteres amb una carta dirigida a Assange) ha criticat durament a Assange acusant-lo de publicar els noms de confidents afganesos que ajuden a l’exèrcit americà. Evidentment, el mal que poden fer aquests noms en mans dels talibans pot ser terrible. Assange ha contraatacat al·legant que no va trobar colaboració per detectar (i eliminar) aquests noms per part de les ONG’s ni el Petàgon i que va utilitzar tots els recursos que va tenir a mà per protegir la seguretat dels ciutadans, assegurant així que després d’haver negat la col·laboració ara la crítica per part del Pentàgon i les ONG’s no té sentit i que, a més, sota el seu punt de vista no s’ha posat ningú en perill. La polèmica està servida, i sota el meu punt de vist cap dels dos ha fet el que havia de fer.

Per una banda, Assange ha posat en perill la vida d’innocents (cal veure també quin és el tamany del perill) essent conscient que no constava de tots els recursos disponibles per detectar amenaces. Dèiem l’altre dia que el funcionament de Wikileaks pivotava totalment sobre la fiabilitat dels experts (no tan impecables com pensàvem) que revisaven els documents i en controlaven les conseqüències de la seva publicació. Si realment Assange i el seu equip no té prou infraestructura per a assegurar la seguretat de tothom a l’hora de publicar documents, caldrà que revisin l’estructura de Wikileaks abans de seguir publicant.

Per altra banda, Reporters sense Fronteres i el Petàgon també han actuat irresponsablement no col·laborant amb Wikileaks a l’hora de minimitzar els danys de la publicació. Si Assange no menteix, Wikileaks els va donar la oportunitat de col·laborar per borrar tots aquells noms  que poguesin comprometre la seguretat d’algun ciutadà, però no ho van fer i ara surten amb una dura crítica cap a Wikileaks. La crítica està fonamentada però si ells mateixos ho podien evitar, no té sentit esperar i després criticar si amb col·laboració pots salvar als innocents que estan en perill.

Esperem doncs que es duguin a terme esforços per les dues bandes per assegurar la vida d’aquests confidents afganesos, i que abans de publicar la resta de documents que promet filtrar, Assange asseguri la fiabilitat del seu equip a l’hora d’eliminar riscos en la publicació. El Petàgon està veient com l’estructura d’engany ciutadà que tenia muntada per amagar els crims de guerra (es parla d’uns 2000 afganesos assassinats per l’exèrcit americà i amagats cara la opinió pública) es va desmoronant amb els documents publicats a Wikileaks, i amb el pretext de la seguretat dels soldats ha posat a Assange com a enemic número 1 del país. Esperem que Assange sigui prou hàbil com per rectificar a temps, assegurar el seu equip prou com per garantitzar la seguretat de tothom, deixant així al Petàgon sense arguments.

I també caldrà que ens replantegem entre tots els sistemes informatius actuals, perquè aquest afer ens està evidenciant més que mai que no tenim ni idea de què passa al món. L’única manera d’asegurar un món just i democràctic és, primer de tot, asegurar una transperència insituticional que estem a anys llums d’aconseguir.

Llegia avui la interessantíssima entrevista del diari Der Spiegel a Julian Assange, director de Wikileaks (matemàtic, per cert) i un dels homes de moda a internet actualment, on se’l interroga per l’estructura de decisió de Wikileaks i en particular, per la recent publicació d’un extens i detallat diari militar on s’expliquen les operacions militars a la guerra d’Afganistan des de l’any 2004 fins el 2010. Anem per parts:

Wikileaks és una plataforma creada per Assange amb l’objectiu principal de permetre la lliure publicació de documents anònimament fent així possible que si alguna font vol filtrar documents de manera anònima no es vegi obligada a recórrer a un mitjà tradicional sinó simplement entri a Wikileaks i pengi tota la documentació. Com explica Assange, hi ha una normativa interna per tal d’acceptar o refusar documents de manera que no es comprometi la seguretat de ningú i per tal de verificar la veracitat dels mateixos. Amb aquest objectiu, Wikileaks compta amb un grup d’experts en diferents especialitats que analitzen els documents i assessoren a Wikileaks. Un cop feta la puntualització, cal explicar que el passat 25 de Juliol es va filtrar via Wikileaks un diari militar on s’explicava bàsicament la majoria dels moviments de l’exèrcit americà dins la guerra d’Afgnanistan. Aquest fet ha despertat la polèmica a internet sobre el límit entre la lliure informació i la publicació de documents secrets.

És innegable de WikiLeaks està fent un servei importantíssim a la ciutadania permetent la publicació d’informacions que haurien quedat tapades per la màquina mediàtica clàssica que no s’atraveix en cap cas en publicar informacions d’aquesta transcendència. També esgarrifa veure com un país sota comadament d’un premi Nobel de la pau és capaç de cometre tantes atrocitats amb total impunitat (com deixa ben clar el video publicat també per WikiLeaks sobre l’assassinat de dos periodistes de Reuters a mans de les tropes americanes), i això ens hauria d’informar que alguna cosa no funciona bé. Costa creure en la justícia quan aquesta actua de manera desigual, però certament il·lusiona veure que gent com Assange posa ganes i esforç per tal de facilitar que la veritat surti a la llum. Cal trobar el punt mig d’equilibri entre la transparència d’informació cap al ciutadà i la publicació d’informació sensible, però si volen que els digui la veritat, em fio bastant més de la capacitat de destriar informació de l’equip de Wikileaks (impecable en aquest camp fins ara), que no del sistema informatiu clàssic amb el que tan han pogut fer i desfer les institucions.

És digne d’un món democràticament just que la quantitat d’informació no revelada a la ciutadania sigui la mínima possible per tal d’assegurar la seguretat del país. El problema radica en que amb aquest mateix pretext les institucions amaguen tota la informació que volen tapant així crims que procedents de qualsevol altre lloc del món són titllats d’actes terroristes i crims contra la humanitat. Caldrà veure si Wikileaks fa reaccionar, o almenys prendre consciència, a tothom qui ara sent amb total impunitat per actuar, sabent que a partir d’ara el ciutadà té una arma més per lluitar contra la desinformació i que aquesta ha resultat ser molt efectiva. Sobre l’entrevista, em quedo amb l’última resposta, que més enllà de la campanya contra la desinformació d’Assange, transmet un estil de vida i una manera de fer que donen molt a reflexionar.

We all only live once. So we are obligated to make good use of the time that we have, and to do something that is meaningful and satisfying. This is something that I find meaningful and satisfying. That is my temperament. I enjoy creating systems on a grand scale, and I enjoy helping people who are vulnerable. And I enjoy crushing bastards. So it is enjoyable work.

Julian Assange

Arran la manifestació del dissabte passat, i després de deixar passar uns dies de reflexió sobre la mateixa, m’agradaria plasmar aquí (reobrint aquest espai després de molts mesos de poc temps i pocs pensaments en veu alta) la meva sensació respecte a la situació que viu actualment Catalunya després de la publicació de la sentència del Tribunal Constitucional.

El dissabte, abans de la manifestació, pensava que realment un gran nombre de catalans volien mostrar unitat davant d’Espanya, un gran nombre de catalans volien fer sentir la seva veu, junts, units per la causa comú, decidir el futur que nosaltres desitgem per al nostre país. Pensava, doncs, que a la manifestació de dissabte hi asistiria gent de pensaments distants que deixarien de banda les seves diferències per a fer entendre a Madrid que per molt diferent poguem pensar, la majoria de catalans creiem que és bàsic i principal poder decidir sobre el nostre futur, sigui quina sigui aquesta decisió.

Però, com gairabé sempre, els desitjos no coincideixen amb la realitat. Em vaig trobar amb un poble incapaç d’entendre què havia anat a fer allà, i que simplement va evidenciar per davant de tot que allò no era una manifestació constructiva i unitària. Puc entendre que un gran sector dels manifestants estiguin enfadats amb els dirigents polítics per la gestió del nou estatut, però convertir la manifestació en una protesta contra la política del propi país (com fa palès el fet de que el president Montilla sortís escoltat) enlloc de la del estat espanyol només fa que tranquilitzar a la política estatal que veu, ara més clar que abans, que Catalunya és incapaç de fer pressió conjunta per aconseguir qualsevol cosa. Em recordava, salvant evidentment les distàncies, a les històries que explicava el meu avi respecte com vam perdre la guerra civil per baralles internes respecte matisos polítics enlloc de, abans de res, fer front comú.

Per altra banda, també puc comprendre que hi hagués un gran nombre de gent amb pensaments independentistes, però altre cop, aquell no era el lloc ni el moment. Si realment volíem anar tots junts, volíem aconseguir la imatge d’unitat que tan demanàvem tots, expressar pensaments no directament relacionats amb la manifestació (i no s’enganyin, no era una manifestació per la indepedència) està simplement fora de lloc. Calia fer lloc a tots els catalans amb ganes de decidir per ells mateixos, i un cop assolit aquest punt, ja expressarem les nostres preferències a l’hora de construir un model de país. Sinó, el que aconseguirem és que en la següent convocatòria d’unitat, aquells qui no es van sentir còmodes a la manifestació no hi assistiràn, fent perdre així adeptes a la causa més democràtica de totes, poder decidir per nosaltres mateixos.

Cal entendre però que les properes eleccions seran primordials per l’avanç de Catalunya. Es requereix d’una alta participació per a que quedi ben palès que als catalans els hi interessa la situació del país i volen dir la seva respecte cap a on anem. En qualsevol altre cas, el poble de catalunya serà simplement un poble que només sap protestar, però que no sap decidir.

Benvolgut senyor  Joan Laporta,

El motiu d’aquesta carta és ben simple, trametre-li el meu rebuig respecte la seva gestió del càrrec de president del Futbol Club Barcelona. Probablement aquesta carta es quedi en això, en una entrada més d’un blog perdut per la gran xarxa d’internet, però m’agradaria que arribés a llegir-la amb tranquilitat, pensant en tot el seu contingut. Des de ben petit he entès que quan es deia que el Barça era més que un club, es referia a que podia ser un referent social, una ensenya cultural que ha estat (i és) de ben segur molt important, però el que no he entès mai és que el Barça sigui un referent a nivell polític. Crec que els socis del Barça són una població ben diversa, i aquí rau la gran màgia del club, no ens juntem per creences polítiques, no anem al camp a mostrar la força d’un moviment ideològic, anem a veure a jugar al millor equip del món i gaudir de la festa i l’espectacle. Però vostè no ho ha volgut entendre així.

Probablement perquè d’aquesta manera s’ha pogut erigir com una figura política de primer ordre, vostè ha entès que la presidència del Barça era un lloc des d’on fer política, eliminant totalment la figura del president com a representant purament insitucional del club. Durant els anys que ha estat president, vostè s’ha dedicat a llaurar-se la carrera política, a fer declaracions en nom del Barça que molt probablement la majoria del seus socis no signarien, en resum, a aprofitar la presidència del Barça per a construir la seva carrera personal. Vostè va ser escollit per un gran grup de socis en unes eleccions que marcàven un abans i un després dins la història del Barça, un gran grup de gent que crèiem que era una solució eficient i moderna a la gestió d’un club que cada vegada s’apropava més al desastre. Però no ha complert amb les espectatives president, almenys, no amb totes. Esportivament, evidentment, la seva gestió és perfecte, però insistitucionalment no ha fet el que li pertoca a un president del Barça.

El president és (o hauria de ser) un representant del club, considerant el club com tot allò que l’hi pertany, des dels socis, els jugadors, els tècnics.. D’aquesta manera, queda bastant clar que un president no pot jugar a fer política si no està segur que tot el que expresa ho comparteix el club en conjunt. I el club no comparteix les seves idees senyor Laporta, el club no és independentista perquè hi ha molt socis que no ho són, el club són les penyes d’arreu del món, el club són els immigrants, no són només els catalans amb ganes d’independentisme. Deia vostè en una entrevista a El Mundo, que tothom barreja futbol i política. No és veritat. Probablement els equips de futbol portin inherents la cultura del lloc on neixen, la dels seus socis, la dels seus jugadors..però la distància entre cultura i política és prou gran com per poder-la diferenciar si es vol.

Per acabar, només m’agradaria preguntar-li qué ha fet vostè per Catalunya. En l’entrevista citada anteriorment deia que el Barça és l’únic que ha lluitat per Catalunya. Què hem fet la resta? Què ha fet la gent que s’aixeca cada dia per anar a treballar? Els estudiants que ens llevem cada dia pensant en el nostre futur? No hem fet res? El convido a mirar enfora, a entendre que no és vosté l’únic que vol una Catalunya millor, i que la seva no és la única manera possible per aconseguir millorar la vida dels catalans. El Barça no és Catalunya, i haver aconseguit fer del Barça el millor equip del món no vol dir que pugui fer vostè sol de Catalunya un gran país. Som molts els que creiem que cal un canvi a Catalunya, però no és la presidència del Barça un lloc per a dur-lo a terme, ni  probablement la seva la millor manera.

Ara farà tres setmanes els ciutadans vam estar cridats a les urnes per participar en les eleccions al Parlament Europeu. Per a molts, unes eleccions més, unes europees (l’aneguet lleig de les eleccions..) que passaran a la història sense cap transcendència política més que la confirmació de que en Europa cada vegada hi creu menys gent. Per a altres, les primeres eleccions amb dret a vot. És curiós com canvien les coses amb el simple pas de temps, mesos amunt, mesos avall..just abans d’anar a votar, em llegia un article publicat a l’antic Reca Blog (que ha estat perdut en la inmensitat de la xarxa…) sobre les darreres eleccions generals on criticava que l’edat mínima per votar fos la majoria d’edat..recordo escriure el post i veure clar clar quin seria el meu vot, sense dubtar per a res.

En canvi aquesta vegada la cosa va canviar. Tot i estar inmers dins d’una època amb poc temps per a res més que la universitat, vaig tenir el temps suficient per anar seguint les diverses campanyes electorals..i la depressió va ser absoluta. No faré un anàlisi a fons de les diferents campanyes electorals, però a sensació de no veure’s representat ni a una distància mínimament petita va ser total. És una sensació de distància amb la realitat, d’estar presenciant una partida d’escacs dolenta, avorrida, sense imaginació…de veure com els polítics explicaven al món que la seva capacitat constructiva era nul·la. És una sensació d’impotència, de veure que el món no funciona com volem, sinó que estem davant d’una màquina implacable que no permet el mínim espai, que simplement dedica els seus esforços a tombar al contrari, i en cap cas es preocupa per allò que s’hauria de preocupar, el ciutadà.

Aleshores, el dubte, què fer..no anar a votar i ser comptat dins aquell percentatge de la població al que no li importa la direcció política del país…votar en blanc i, assumint l’actual mecanisme  de vot en blanc, donar aventatge al partit guanyador..o per últim, mirar i remirar i escollir una opció raonablement propera a la meva ideologia de manera que aquesta estigui representada al parlament europeu.. No és fàcil, gens fàcil, decidir dins d’aquest atzucac, on qualsevol de les direccions és la no desitjada. Bé, per als encuriosits, al final vaig votar el partit que em va semblar més proper a la meva ideologia..bàsicament perquè la seva participació en el parlament europeu pugui aconseguir algun canvi en el sistema electoral que em permeti la propera vegada tenir més opcions per votar (com una gestió diferent del vot en blanc..)..

Tot i així, la dura realitat vindrà elecció rere elecció..i costa veure què pot canviar en el món de la política per a posar fi a aquesta gran orquestra que no deixa mai de tocar, què ha de pasar perquè els polítics comencin a entendre que les coses no han d’anar per aquí…que entenguin que la seva és una professió constructiva, que treballen per a que el ciutadà tingui una vida millor, i que, sobretot, ho fan en nom i representació de la gent. Cal entendre que l’objectiu no és simplement que el sistema funcioni, sinó que cal exigir que ho fagi abraçant a tothom, és a dir, respectant per davant de tot les idees dels ciutadans, establint mecanismes perquè siguin degudament escoltades i posades en pràctica.