Informació

Reprenent el fil de l’última entrada, voldria tornar a escriure sobre l’actual situació entre Wikileaks, les ONG’s i el govern d’Estats Units. Com dèiem a l’última entrada, Wikileaks va publicar un diari de guerra de l’exèrcit americà des de 2004 fins a 2010, fet que ha sentat francament malament al Pentàgon, on es va demanar immediatament que es retiressin els arxius ja que posaven en perill la seguretat de molts militars americans. Ja vam comentar que Wikileaks estava format per un conjunt de tècnics que revisaven els arxius a publicar de manera que qualsevol cosa que pogués posar en perill a un ciutadà no es publicava. El problema ha esdevingut quan un conjunt d’ONG’s (liderats per Periodistes sense fronteres amb una carta dirigida a Assange) ha criticat durament a Assange acusant-lo de publicar els noms de confidents afganesos que ajuden a l’exèrcit americà. Evidentment, el mal que poden fer aquests noms en mans dels talibans pot ser terrible. Assange ha contraatacat al·legant que no va trobar colaboració per detectar (i eliminar) aquests noms per part de les ONG’s ni el Petàgon i que va utilitzar tots els recursos que va tenir a mà per protegir la seguretat dels ciutadans, assegurant així que després d’haver negat la col·laboració ara la crítica per part del Pentàgon i les ONG’s no té sentit i que, a més, sota el seu punt de vista no s’ha posat ningú en perill. La polèmica està servida, i sota el meu punt de vist cap dels dos ha fet el que havia de fer.

Per una banda, Assange ha posat en perill la vida d’innocents (cal veure també quin és el tamany del perill) essent conscient que no constava de tots els recursos disponibles per detectar amenaces. Dèiem l’altre dia que el funcionament de Wikileaks pivotava totalment sobre la fiabilitat dels experts (no tan impecables com pensàvem) que revisaven els documents i en controlaven les conseqüències de la seva publicació. Si realment Assange i el seu equip no té prou infraestructura per a assegurar la seguretat de tothom a l’hora de publicar documents, caldrà que revisin l’estructura de Wikileaks abans de seguir publicant.

Per altra banda, Reporters sense Fronteres i el Petàgon també han actuat irresponsablement no col·laborant amb Wikileaks a l’hora de minimitzar els danys de la publicació. Si Assange no menteix, Wikileaks els va donar la oportunitat de col·laborar per borrar tots aquells noms  que poguesin comprometre la seguretat d’algun ciutadà, però no ho van fer i ara surten amb una dura crítica cap a Wikileaks. La crítica està fonamentada però si ells mateixos ho podien evitar, no té sentit esperar i després criticar si amb col·laboració pots salvar als innocents que estan en perill.

Esperem doncs que es duguin a terme esforços per les dues bandes per assegurar la vida d’aquests confidents afganesos, i que abans de publicar la resta de documents que promet filtrar, Assange asseguri la fiabilitat del seu equip a l’hora d’eliminar riscos en la publicació. El Petàgon està veient com l’estructura d’engany ciutadà que tenia muntada per amagar els crims de guerra (es parla d’uns 2000 afganesos assassinats per l’exèrcit americà i amagats cara la opinió pública) es va desmoronant amb els documents publicats a Wikileaks, i amb el pretext de la seguretat dels soldats ha posat a Assange com a enemic número 1 del país. Esperem que Assange sigui prou hàbil com per rectificar a temps, assegurar el seu equip prou com per garantitzar la seguretat de tothom, deixant així al Petàgon sense arguments.

I també caldrà que ens replantegem entre tots els sistemes informatius actuals, perquè aquest afer ens està evidenciant més que mai que no tenim ni idea de què passa al món. L’única manera d’asegurar un món just i democràctic és, primer de tot, asegurar una transperència insituticional que estem a anys llums d’aconseguir.

Llegia avui la interessantíssima entrevista del diari Der Spiegel a Julian Assange, director de Wikileaks (matemàtic, per cert) i un dels homes de moda a internet actualment, on se’l interroga per l’estructura de decisió de Wikileaks i en particular, per la recent publicació d’un extens i detallat diari militar on s’expliquen les operacions militars a la guerra d’Afganistan des de l’any 2004 fins el 2010. Anem per parts:

Wikileaks és una plataforma creada per Assange amb l’objectiu principal de permetre la lliure publicació de documents anònimament fent així possible que si alguna font vol filtrar documents de manera anònima no es vegi obligada a recórrer a un mitjà tradicional sinó simplement entri a Wikileaks i pengi tota la documentació. Com explica Assange, hi ha una normativa interna per tal d’acceptar o refusar documents de manera que no es comprometi la seguretat de ningú i per tal de verificar la veracitat dels mateixos. Amb aquest objectiu, Wikileaks compta amb un grup d’experts en diferents especialitats que analitzen els documents i assessoren a Wikileaks. Un cop feta la puntualització, cal explicar que el passat 25 de Juliol es va filtrar via Wikileaks un diari militar on s’explicava bàsicament la majoria dels moviments de l’exèrcit americà dins la guerra d’Afgnanistan. Aquest fet ha despertat la polèmica a internet sobre el límit entre la lliure informació i la publicació de documents secrets.

És innegable de WikiLeaks està fent un servei importantíssim a la ciutadania permetent la publicació d’informacions que haurien quedat tapades per la màquina mediàtica clàssica que no s’atraveix en cap cas en publicar informacions d’aquesta transcendència. També esgarrifa veure com un país sota comadament d’un premi Nobel de la pau és capaç de cometre tantes atrocitats amb total impunitat (com deixa ben clar el video publicat també per WikiLeaks sobre l’assassinat de dos periodistes de Reuters a mans de les tropes americanes), i això ens hauria d’informar que alguna cosa no funciona bé. Costa creure en la justícia quan aquesta actua de manera desigual, però certament il·lusiona veure que gent com Assange posa ganes i esforç per tal de facilitar que la veritat surti a la llum. Cal trobar el punt mig d’equilibri entre la transparència d’informació cap al ciutadà i la publicació d’informació sensible, però si volen que els digui la veritat, em fio bastant més de la capacitat de destriar informació de l’equip de Wikileaks (impecable en aquest camp fins ara), que no del sistema informatiu clàssic amb el que tan han pogut fer i desfer les institucions.

És digne d’un món democràticament just que la quantitat d’informació no revelada a la ciutadania sigui la mínima possible per tal d’assegurar la seguretat del país. El problema radica en que amb aquest mateix pretext les institucions amaguen tota la informació que volen tapant així crims que procedents de qualsevol altre lloc del món són titllats d’actes terroristes i crims contra la humanitat. Caldrà veure si Wikileaks fa reaccionar, o almenys prendre consciència, a tothom qui ara sent amb total impunitat per actuar, sabent que a partir d’ara el ciutadà té una arma més per lluitar contra la desinformació i que aquesta ha resultat ser molt efectiva. Sobre l’entrevista, em quedo amb l’última resposta, que més enllà de la campanya contra la desinformació d’Assange, transmet un estil de vida i una manera de fer que donen molt a reflexionar.

We all only live once. So we are obligated to make good use of the time that we have, and to do something that is meaningful and satisfying. This is something that I find meaningful and satisfying. That is my temperament. I enjoy creating systems on a grand scale, and I enjoy helping people who are vulnerable. And I enjoy crushing bastards. So it is enjoyable work.

Julian Assange

Torno a escriure després d’alguns mesos de plantejar-me si seguir o no seguir escrivint. La veritat és que costa mantenir un ritme constant d’actualitzacions amb un ritme alt de feina i poc temps per a fer moltes coses, però crec que és important tenir un lloc on poder, de tant en quan, plasmar-hi les quatre idees que pasen pel cap..i més en moments on la blogosfera va agafant la dimensió que li pertoca, i on sembla que caldrà un moviment ciutadà perquè quedi ben clar quin paper han de prendre les institucions en aquest moviment.. És molt interessant observar la reacció de la blogosfera en concret i d’internet en general en resposta al avantprojecte de la llei d’economia sostenible, on el govern deixava oberta la possibilitat de tancar pàgines webs sense una ordre judicial, fet que ha posat en guardia a tota la comunitat internàutica nacional que en bloc i sense fractures s’ha mostrat en contra i ha tornat a demostrar una gran potència a l’hora de movilitzar-se.

És certament sorprenent com un govern d’esquerres, algú que defensa la llibertat d’expressió com a pilar democràtic del país no és capàç de veure el greu error conceptual comès a l’hora de plantejar la llei, no és capàç d’entendre que intentar posar barreres a la xarxa d’aquesta manera és com intentar posar-hi portes al camp. Internet és, i serà cada vegada més, el mitjà de comunicació del poble…internet més enllà d’una xarxa de comunicació mundial vol dir pasar el poder de la comunicació masiva d’un petit grup d’escollits a tothom a qui vulgui. Aquest fet és motiu de celebració per part d’aquells capàços d’entendre que això ens obrirà moltes portes cap al futur, ens deixa entreveure un futur on els mitjans de comunicació no podràn jugar amb el ciutadà a l’hora de comunicar perquè no seràn la única font d’informació, ens permet un creixement exponencial de les fonts de coneixement, ens aporta molta més informació que, amb temps, anem aprenent a filtrar.

Aquesta potència informativa, evidentment, té el seu punt fosc en el fet que amb la capacitat comunicativa repartida per a tothom, existeix la possibilitat de fer un mal ús de la mateixa. El cas més mediàtic, i el principal culpable de les disputes dels últims dies, el dels autors que volen protegir els drets de les seves obres davant l’univers de llibertats que és internet. Però, de la mateixa manera que el problema dels drets d’autor pot arribar a solucionar-se ideant nous models de negoci que permetin als creadors adaptar-se al model internet (que existeixen, i alguns amb notable èxit..), no és plantejable aturar la revolució comunicativa que està causant internet actualment. Cal treballar cap a models on s’hi intergri a tothom, però cal primer de tot que els creadors entenguin també que les coses han canviat, i que si volen arribar a una situació d’equilibri, primer han d’acceptar que res serà com abans, que privar a tot internet de certs drets en defensa dels seus drets no és la solució. Cal girar la vista al món i aprendre d’aquells que han aconseguit aprofitar la potència de la xarxa com a llançadora de models de negoci impensable anteriorment, de la mateixa manera que cal entendre els drets d’autor des d’un altre punt de vista, com ja estan fent molts..

Veurem com acaba la lluita, esperem que el govern no entri en la lluita amb la comunitat internàutica, perquè té totes les de perdre. Els internautes han entès que ara és el moment de reivindicar-se com a propietaris de la xarxa, i que no és acceptable a cap nivell que un govern intenti regular, a la xinesa, un fenòmen tan global com és internet. Esperem que els autors entenguin que s’han de posar a treballar colze a colze amb els especialistes en la xarxa per a trobar mètodes per a mantenir tots els seus drets dins el nou escenari plantejat a internet. Serà difícil, però promet deixar-nos en una posició ventatjosa a tots, tan als usuaris com als creadors, que tindràn més possibilitats de comunicació si les saben aprofitar.

Reobro el blog (que està de vacanses exactament igual que jo) per tractar un tema que m’ha fet pensar durant aquests últims dies. Farà dos anys, en el marc del treball de recerca que s’ha de fer per batxillerat, vaig fer un estudi sobre la realitat i el futur dels blogs i dels mitjans de comunicació online, una recerca sobre com s’establirien els mitjans de comunicació a la nova realitat online, on la informació era accesible en tot moment, i on una gran massa de blogs interconectat feia de gran mitjà de comunicació viral de manera que augmentava la velocitat de la informació. L’altre dia em sorprenia llegint que Rupert Murdoch, director d’un gran grup de mitjans de comunicació americans, ha decidit començar a cobrar per el contingut. I això vol dir que no ha entès res.

I no ha entès res perquè el canvi sofert per tota l’estructura comunicativa mundial va molt més enllà de pasar d’editar el diari a paper i vendre’l a cobrar per l’accés al diari per internet. El de Murdoch és un intent d’adaptar el model periodístic del segle XX al segle XXI, sense pensar que el canvi no és simplement de contenidor, sinó de contingut, d’estil, de model…que hem pasat del periodisme d’enviat especial i noticia, al periodisme d’aglutinar informació, al nou periodisme on el generador d’informació no és només el periodista sinó una extensa xarxa de nodes comunicatius formats per blogs, xarxes socials, eines de comunicació ràpida.. Aquest canvi de paradigma s’hauria de traduir en nous models de negoci, en entendre que la informació bàsica ha pasat a ser gratuïta, donat que els ciutadans tenim a l’abast tantes eines de comunicació que en el cas en que tots els mitjans es fesin de pagament, tindriem prou força com per crear un mitjà molt més gran, una gran xarxa informativa plenament substitutiva dels mitjans tradicionals..

Estic realment encuriosit per veure com funciona el mètode Murdoch. El País va intentar el mateix quan va començar a publicar noticies online però va desestimar la idea al entendre que no encaixava dins la nova estructura comunicativa, que enlloc de tancar-se en sí mateixa com si fos una vella maquinaria que no vol ser renovada, hauria d’entendre que necesita idees noves, nous actors, més complexitat però alhora més velocitat..hauria d’entendre que les prioritats han canviat, que els ciutadans ja no estem obligats a anar a ells per obtenir informació, sinó que ells s’han de guanyar als ciutadans… Google ha estat la primera potència tecnològica en crear un model de negoci totalment diferent als coneguts, i com hem pogut anar seguint en els últims anys ha triomfat sobre tots els altres models..simplement, el seu és millor. Doncs els mitjans haurien de seguir l’exemple, i enlloc d’encallar-se en periodisme d’arbre mort, haurien de començar a dissenyar què volen que sigui el periodisme del segle XXI.