Internet

12th March
2012
written by a.

KONY 2012 és el vídeo de moda. Si a Invisible Children volien visibilitat, ho han aconseguit. El vídeo ha rebentat els records de creixement en poc temps, erigint-se com el que alguns qualifiquen com el millor viral de la història d’internet. Arribats a aquest punt, i després de reconèixer l’estètica del vídeo, cal entrar més en detall i analitzar si realment el vídeo ha sobrepassat línies vermelles per tal d’aconseguir aquesta visibilitat.

En un article a El País titulat “Blanco salva a negro. Kony 2012: matices de una visión simplista” , José Miguel Calatayud (periodista que va ser a la zona l’any 2009 i per tant sap de què parla) ens explica que la situació actual a Uganda és bastant diferent que la presentada al vídeo. De fet, l’Exèrcit de Resistència del Senyor (organització que dirigeix Joseph Kony) no és present a Uganda des de l’any 2006, és a dir, fa més de 5 anys. Sembla que actualment hi ha una presència totalment residual de l’organització al país, i que Uganda està reconstruint-se i creiexent. Kony, per tant, s’ha desplaçat als països colidants que probablement estiguin molt més necessitats de l’ajuda internacional que Uganda. Per tant, podem extreure de tot plegat que el vídeo està modificant la realitat a Uganda. Interpreto que aquesta modificació de la realitat té per objectiu obtenir més recolzament de la campanya, però en qualsevol cas el fet que Kony ja no estigui Uganda no treu que segueixi sent igual de necessari que se’l hagi de jutjar, per tan no s’acaba d’entendre la necessitat d’aquesta simplificació (on simplificació és un eufemisme de falsificació) de la realitat. Només se’m acut que aquest moviment de Kony deixava la història sense relat i això perdia a nivell de màrqueting.

I per altra banda, l’altre punt fosc en tot plegat és la utilització dels donatius que fa Invisible Children. En aquest vídeo se’ns presenten els pressupostos de la organització i podem veure clarament com és un tant per cent ben baix el que va destinat directament a ajuda al terreny. Molta part (on molta part és més del 70%) va destinada a altres despeses com la producció de material de difusió, sous, materials.. Un argument esgrimit en molts llocs és que aquests pressupostos estan a disposició de tothom, de manera que abans de fer un donatiu és responsabilitat de cada u interessar-se en què seran utilitzats. Estrictament és cert, però també és raonable pensar que si publiques una campanya de petició de donacions i aquests diners no seran estrictament utilitzats en ajuda a la causa, això sigui explicat en el propi vídeo (aprofitar-se de la confusió no és joc net).

Per tant, tenim un vídeo amb una causa molt noble que tots compartim (estigui com estigui Uganda actualment, és evident que la detenció de Kony és necessària i prioritària) però utilitzant mètodes poc transparents per la difusió i la solució. Molts diran que només en la feina en divulgació que han fet la campanya ja ha estat un èxit bestial, però el fet de que la divulgació sigui esbiaixada no acaba de fer vàlid aquest argument. Que cal difusió sobre la situació, és evident. Que cal denunciar la situació i informar a la gent sobre la figura de Joseph Kony, també ho és. Però que l’ajuda ha de venir lligada amb una estreta relació amb el poble ugandès és també un fet que no cal perdre mai de vista, perquè potser en un afany d’ajudar acabarem complicant encara més les coses.

6th March
2012
written by a.

Deia Cédric Villani (matemàtic, Medall Fields de l’any 2010 i un gran comunicador) en una conferència dins les TED Talks que la ciència no és només descobrir sinó que també és explicar (ell ho resumia en un “science is social”). Aquest necessari punt de vista es va estenent a poc a poc per els nuclis científics del segle XXI. Internet ens ha donat les eines per tal de fer-ho fàcil, simplement cal que els científics hi posin les ganes i el temps suficients per tal de poder divulgar (a diferents nivells) la seva feina.

Explicar ciència té un doble objectiu. El primer, clar i transparent, que la societat estigui informada de com funciona el món on vivim. La divulgació científica ajuda per una banda a saber més coses però sobretot forma metodologia científica, és a dir, sobre com pensar les coses. Per mi aquest segon objectiu és tan o més important que el fet divulgar coneixements purs, la idea de, via la divulgació científica, formar a la societat en el pensament racional i crític és potent i necessària per tal d’afrontar tots els reptes que el segle XXI ens planteja.

Per altra banda, explicar ciència reverteix als propis científics. Deia l’altre dia un professor amb molt bon criteri que qui no sap explicar una cosa de manera senzilla és que encara no l’ha entès del tot. Comparteixo plenament l’afirmació i crec que la divulgació científica és tan important cara l’exterior (es a dir, com a servei social de formació) com cap a l’interior, pensant-ho com a exercici de depuració dels coneixements. A vegades la ciència entra en un cercle viciós i tancat on les coses es van rebuscant sense parar un moment a replantejar-se el problema des d’un altre punt de vista. La divulgació permet assolir nous punts de vista, a vegades menys complexos però moltes vegades més clarividents a l’hora de replantejar les coses.

Per últim, m’agradaria recomenar per aquells a qui us agradin les matemàtiques (ja ho fa Villani al vídeo, però crec que està bé remarcar-ho) el blog de Terence Tao, un prodigi de les matemàtiques que va ser professor titular de la UCLA als 24 anys i Medalla Fields als 31. El nivell és alt (de fet, la majoria de coses són relacionades amb apunts de cursos que fa a la universitat) però més enllà del contingut és interessant veure com algú tan capdavanter en algun camp de la ciència (en aquest cas les matemàtiques) pot estar tan obert a explicar-ho al món. Un exemple per tothom.

 

28th February
2012
written by a.

En el centro de nuestra era tecnológica se hallan unas personas que se autodenominan hackers. Se definen a sí mismos como personas que se dedican a programar de manera apasionada y creen que es un deber para ellos compartir la información y elaborar software gratuito. No hay que confundirlos con los crackers, los usuarios destructivos cuyo objetivo es el de crear virus e introducirse en otros sistemas: un hacker es un experto o un entusiasta de cualquier tipo que puede dedicarse o no a la informática. En este sentido, la ética hacker es una nueva moral que desafía la ética protestante del trabajo, tal como la expuso hace casi un siglo Max Weber en su obra clásica La ética protestante y el espíritu del capitalismo, y que está fundada en la laboriosidad diligente, la aceptación de la rutina, el valor del dinero y la preocupación por la cuenta de resultados.

Frente a la moral presentada por Weber, la ética del trabajo para el hacker se funda en el valor de la creatividad, y consiste en combinar la pasión con la libertad. El dinero deja de ser un valor en sí mismo y el beneficio se cifra en metas como el valor social y el libre acceso, la transparencia y la franqueza.

Pekka Himanen,  The hacker ethic

20th February
2012
written by a.

La desinformació és la millor eina de control ciutadà que existeix. Evitar que certa informació arribi al conjunt de la ciutadania ha estat l’objectiu de molts grups de pressió durant anys. El reduït nombre de canals de comunicació i el control de l’emissió per aquests per part d’un petit grup de gent permetia de manera bastant senzilla establir un control sobre quina informació arribava i quina no als ciutadans. Això permetia, doncs, poder traspassar certes línies vermelles sense la necessitat de donar explicacions posteriorment.

Amb els anys, la desinformació s’ha tornat cada vegada més complicada d’exercir, ja que la redundància d’informació i el nombre de canals s’han multiplicat i el control d’aquests ha passat d’un petit nombre de gent al conjunt global dels ciutadans. Això ens ha permès, en aquests últims anys, estar informats de manera directa de tot allò que durant anys havia passat per el filtre dels mitjans de comunicació tradicionals.

L’actuació policial a València avui n’és un bon exemple. Sense Twitter no hauria estat possible la denúncia col·lectiva per part del estudiantat de secundària dels abusos policials a l’hora de dissoldre la manifestació. Tampoc hauria estat possible la difusió d’imatges i vídeos suficients per demostrar tals abusos evitant així qualsevol intent de desqualificació exterior. Sembla, però, que alguns encara no han entès que vivint en ple segle XXI la informació corre com la pólvora per internet i en un intent per desacreditar el moviment i eludir la violència policial estan quedant molt en evidència. Us recomano un tour per la foto-galeria d’Intereconomia per entendre la profunditat de la manipulació que són capaços d’exercir. Per si algú s’ha quedat amb algun dubte, la porra era un bastó.

Cal dir prou a la desinformació i cal exigir mesures per tal d’evitar actuacions tan brutals com incomprensibles com les que s’han viscut a València avui. El video d’un policia sense identificació carregant contra una senyora gran és potser un bon resum de tot plegat, de com pot arribar la policia a sobrepassar les seves funcions alhora que desobeint la normativa vigent. Només hi ha una cosa que encara no han entès, que si avui carreguen, demà hi haurà més gent.

27th January
2011
written by a.

Després de molts mesos de poc temps, reobro altre cop el blog amb intenció de publicar-hi pensaments quan bonament pugui. Aquesta vegada crec que toca escriure sobre els succesos dels últims dies (i hores!) dins els països àrabs, i de l’ambient de canvi que s’ha generat gràcies a les xarxes socials com a teixit asociatiu principal. Després de veure la revolta de Tunísia encesa per un venedor de fruita fart de la situació, i seguint per les actuals protestes a Egipte i Yemen, cal remarcar el canvi d’actitud respecte les forces governamentals en tots aquests països. És clar que un cop establerta una bona xarxa de cooperació entre els opositors als règims, les xarxes socials han ajudat a difondre el missatge i coordinar de manera efectiva tot el moviment. Fins avui.

Avui ha passat allò que no havia passat mai enlloc, el govern Egipci ha deixat deliberadament el seu país sense conexió a la xarxa. Han pensat que d’aquesta manera evitarien per una banda l’efecte Tunísia, ja que no permetrien una bona organització per part de l’oposició (aquí teniu una bona mostra del pla d’acció opositor), i per l’altra el món sencer no sabria què ha passat exactament durant tota aquesta nit. Aquesta perspectiva aterradora és la que està movilitzant a tot l’internet mundial (es pot seguir minut a minut a Twitter amb el hashtag #jan25).

El que no ha entès Mubarak és que el moviment està en marxa i per molt que vulgui frenar-lo, cap decisió d’aquest estil pot aturar una onada que es va extenent per tot el país. Apagar internet només és símbol d’un poder rovellat i desesperat que no ha copçat res de tot el que està passant. Els egipcis saben que no estan sols, aquests dies han entès que eren molts els que volien un canvi de règim, els que volien una transició democràtica i això els ha fet més forts que res.

Per últim, crec que cal una reacció forta i contundent de la comunitat internacional davant l’abús del règim egipci. Cal deixar clar que internet és territori de la gent, és un bé comú en mans de tots i no un favor del poder cap als ciutadans. Cal anar entent que internet ha canviat d’estadi, ja no és aquella eina que alguns usuaris fan servir per fer certes coses, s’ha convertit en el mitjà de comunicació ciutadà per excel·lència. Des d’aquí m’uneixo a la protesta i envio forces al poble egipci, al que avui l’espera una nit difícil, molt difícil.

10th October
2010
written by a.

Amb la presència de les eleccions a la cantonada hem entrat en la mal anomenada precampanya electoral. Podríem parlar desde molts punts de vista d’aquesta precampanya electoral que absorbeix l’actualitat catalana, però a mi m’agradaria tractar el de la comunicació digital, allò que alguns en diuen comunicació 2.0… Els partits polítics són conscients que aquesta serà la primera campanya amb gran presència a la xarxa i intenten amb totes les seves forces treure’n el màxim de suc possible de les múltiples eines de comunicació que aporta internet. El problema (de base i amb solució complexe) és que fer política 2.0 no vol dir fer servir eines 2.0, sinó que vol dir replantejar la comunicació amb el votant d’una nova manera…

Aquest últim pas és el que els partits no han assimilat, de manera que amb un breu repàs als Twitters dels diferents partits polítis (aprofito per posar a disposició de tothom la meva llista sobre política catalana que aglutina a tots els partits i a alguns dels seus representants) veiem com el seu TL s’ha convertit en un seguit d’anuncis del partit als seus lectors, i en cap cas d’un intent per generar conversa entre els ciutadans i els partits (perdent completament l’opció de bidereccionalitat que ofereix internet en front de qualsevol altre eina comunicativa). És complicat entrar en una nova dinàmica de campanya electoral, més encara quan el ciutadà està enfadat i allunyat de la política de manera que els partits tenen por escènica a saber què pasarà el dia que els ciutadans puguin debatre amb ells sobre els temes que els preocupen, però és un pas endavant per assolir un nivell més de democràcia dins el nostre sistema que tots poguem dir la nostra i els partits ens escoltin.

Internet ens ha donat una nova via de comunicació que cal aprofitar ara més que mai per donar la nostra opinió i participar dins un procés electoral que ens afecta a tots. Polítics com Howard Dean (en aquell cas amb una visió de futur espectacular) o el propi Barak Obama van entendre que la xarxa era la millor manera d’apropar-se als ciutadans de forma efectiva i van desplegar una gran infraestructura per establir el màxim de comunicació possible.

Si els polítics catalans no volen entrar en el joc de conversar amb el ciutadà, crec que és un deure com a ciutadans entrar a conversar amb les forces polítiques. El sistema el tenim i idees per a transmetre no en falten, així que enlloc de quedar-nos de braços creuats essent envaits per campanya electoral a l’antiga, intentem fer d’aquesta campanya electoral un lloc més participatiu on tothom hi tingui veu. Si els partits no volen entrar en el joc, almenys haurem aconseguit una conversa ciutadana sobre els problemes del país i els haurem ensenyat entre tots com serà la política del futur.

5th December
2009
written by a.

Torno a escriure després d’alguns mesos de plantejar-me si seguir o no seguir escrivint. La veritat és que costa mantenir un ritme constant d’actualitzacions amb un ritme alt de feina i poc temps per a fer moltes coses, però crec que és important tenir un lloc on poder, de tant en quan, plasmar-hi les quatre idees que pasen pel cap..i més en moments on la blogosfera va agafant la dimensió que li pertoca, i on sembla que caldrà un moviment ciutadà perquè quedi ben clar quin paper han de prendre les institucions en aquest moviment.. És molt interessant observar la reacció de la blogosfera en concret i d’internet en general en resposta al avantprojecte de la llei d’economia sostenible, on el govern deixava oberta la possibilitat de tancar pàgines webs sense una ordre judicial, fet que ha posat en guardia a tota la comunitat internàutica nacional que en bloc i sense fractures s’ha mostrat en contra i ha tornat a demostrar una gran potència a l’hora de movilitzar-se.

És certament sorprenent com un govern d’esquerres, algú que defensa la llibertat d’expressió com a pilar democràtic del país no és capàç de veure el greu error conceptual comès a l’hora de plantejar la llei, no és capàç d’entendre que intentar posar barreres a la xarxa d’aquesta manera és com intentar posar-hi portes al camp. Internet és, i serà cada vegada més, el mitjà de comunicació del poble…internet més enllà d’una xarxa de comunicació mundial vol dir pasar el poder de la comunicació masiva d’un petit grup d’escollits a tothom a qui vulgui. Aquest fet és motiu de celebració per part d’aquells capàços d’entendre que això ens obrirà moltes portes cap al futur, ens deixa entreveure un futur on els mitjans de comunicació no podràn jugar amb el ciutadà a l’hora de comunicar perquè no seràn la única font d’informació, ens permet un creixement exponencial de les fonts de coneixement, ens aporta molta més informació que, amb temps, anem aprenent a filtrar.

Aquesta potència informativa, evidentment, té el seu punt fosc en el fet que amb la capacitat comunicativa repartida per a tothom, existeix la possibilitat de fer un mal ús de la mateixa. El cas més mediàtic, i el principal culpable de les disputes dels últims dies, el dels autors que volen protegir els drets de les seves obres davant l’univers de llibertats que és internet. Però, de la mateixa manera que el problema dels drets d’autor pot arribar a solucionar-se ideant nous models de negoci que permetin als creadors adaptar-se al model internet (que existeixen, i alguns amb notable èxit..), no és plantejable aturar la revolució comunicativa que està causant internet actualment. Cal treballar cap a models on s’hi intergri a tothom, però cal primer de tot que els creadors entenguin també que les coses han canviat, i que si volen arribar a una situació d’equilibri, primer han d’acceptar que res serà com abans, que privar a tot internet de certs drets en defensa dels seus drets no és la solució. Cal girar la vista al món i aprendre d’aquells que han aconseguit aprofitar la potència de la xarxa com a llançadora de models de negoci impensable anteriorment, de la mateixa manera que cal entendre els drets d’autor des d’un altre punt de vista, com ja estan fent molts..

Veurem com acaba la lluita, esperem que el govern no entri en la lluita amb la comunitat internàutica, perquè té totes les de perdre. Els internautes han entès que ara és el moment de reivindicar-se com a propietaris de la xarxa, i que no és acceptable a cap nivell que un govern intenti regular, a la xinesa, un fenòmen tan global com és internet. Esperem que els autors entenguin que s’han de posar a treballar colze a colze amb els especialistes en la xarxa per a trobar mètodes per a mantenir tots els seus drets dins el nou escenari plantejat a internet. Serà difícil, però promet deixar-nos en una posició ventatjosa a tots, tan als usuaris com als creadors, que tindràn més possibilitats de comunicació si les saben aprofitar.

Get Adobe Flash playerPlugin by wpburn.com wordpress themes