Futbol

Feia molt que no parlava de futbol en aquest blog però crec que avui és un bon dia per fer-ho. Durant l’última setmana s’ha produït una situació a les que els barcelonistes hi estem poc acostumats: Toni Freixa sortia dilluns en roda de premsa en una queixa pública a l’arbitratge però encoberta en un argument un pèl estrany d’exigir uns criteris únics d’avaluació a la Federació. Aquells qui tan s’omplien la boca de no parlar d’àrbitres han considerat que un cop en començaven a patir les conseqüències, aleshores sí que tocava. S’equivoca Freixa, s’equivoca el Barça i s’equivoca el periodisme esportiu català en general. Per parts.

S’equivoca Freixa en el fons i en les formes. Un missatge a Twitter el dia anterior a la nit deixa la roda de premsa de dilluns com una obra de teatre plena de cinisme i sense cap mena de coherència. Freixa es queixava públicament del comportament de la Federació diumenge a la nit i vint hores més tard defensava que no era una queixa, que ell creia plenament amb la feina dels àrbitres i simplement havien estat desafortunats en les accions aquesta última temporada. Un ridícul espantós que sorprèn a tots aquells qui seguim pensant que el discurs a seguir és el de no parlar dels àrbitres.

S’equivoca el Barça per la falta de coherència en el discurs. Equivocar-se és normal, però per sobre de tot, la coherència és més que necessària. El Barça com a institució modèlica que no comentava res sobre els àrbits ha deixat pas a una situació incoherent on sorprenentment tots hem oblidat tres anys de discurs constant per perdre els papers en els últims dos mesos.

I per últim, s’equivoquen també els periodistes esportius catalans. La falta de coherència d’aquests (en aquest cas, suposo, per aconseguir generar audiència) és tal que els discursos dels comentaristes es segueix fil parranda el discurs institucional del club sense plantejar-hi cap incoherència. És feina periodística recordar-nos a tots d’on venim, quin era el discurs anterior i quin és l’actual. I per sobre de tot, és feina periodística recordar-nos que els colors i el desig de victòria no poden mai passar per sobre d’una racionalització de la situació.

Cal tenir prou memòria històrica per saber que aquestes coses van i venen. Que avui et toca rebre i demà en surts amb avantatge. El Barça té títols gràcies a errors arbitrals (només cal repassar el partit d’Stanford Bridge), però d’aquests no ens n’enrecordem mai. Cal, doncs, no perdre els papers i entendre que es tracta d’un joc on a vegades es guanya i a vegades es perd.

Benvolgut senyor  Joan Laporta,

El motiu d’aquesta carta és ben simple, trametre-li el meu rebuig respecte la seva gestió del càrrec de president del Futbol Club Barcelona. Probablement aquesta carta es quedi en això, en una entrada més d’un blog perdut per la gran xarxa d’internet, però m’agradaria que arribés a llegir-la amb tranquilitat, pensant en tot el seu contingut. Des de ben petit he entès que quan es deia que el Barça era més que un club, es referia a que podia ser un referent social, una ensenya cultural que ha estat (i és) de ben segur molt important, però el que no he entès mai és que el Barça sigui un referent a nivell polític. Crec que els socis del Barça són una població ben diversa, i aquí rau la gran màgia del club, no ens juntem per creences polítiques, no anem al camp a mostrar la força d’un moviment ideològic, anem a veure a jugar al millor equip del món i gaudir de la festa i l’espectacle. Però vostè no ho ha volgut entendre així.

Probablement perquè d’aquesta manera s’ha pogut erigir com una figura política de primer ordre, vostè ha entès que la presidència del Barça era un lloc des d’on fer política, eliminant totalment la figura del president com a representant purament insitucional del club. Durant els anys que ha estat president, vostè s’ha dedicat a llaurar-se la carrera política, a fer declaracions en nom del Barça que molt probablement la majoria del seus socis no signarien, en resum, a aprofitar la presidència del Barça per a construir la seva carrera personal. Vostè va ser escollit per un gran grup de socis en unes eleccions que marcàven un abans i un després dins la història del Barça, un gran grup de gent que crèiem que era una solució eficient i moderna a la gestió d’un club que cada vegada s’apropava més al desastre. Però no ha complert amb les espectatives president, almenys, no amb totes. Esportivament, evidentment, la seva gestió és perfecte, però insistitucionalment no ha fet el que li pertoca a un president del Barça.

El president és (o hauria de ser) un representant del club, considerant el club com tot allò que l’hi pertany, des dels socis, els jugadors, els tècnics.. D’aquesta manera, queda bastant clar que un president no pot jugar a fer política si no està segur que tot el que expresa ho comparteix el club en conjunt. I el club no comparteix les seves idees senyor Laporta, el club no és independentista perquè hi ha molt socis que no ho són, el club són les penyes d’arreu del món, el club són els immigrants, no són només els catalans amb ganes d’independentisme. Deia vostè en una entrevista a El Mundo, que tothom barreja futbol i política. No és veritat. Probablement els equips de futbol portin inherents la cultura del lloc on neixen, la dels seus socis, la dels seus jugadors..però la distància entre cultura i política és prou gran com per poder-la diferenciar si es vol.

Per acabar, només m’agradaria preguntar-li qué ha fet vostè per Catalunya. En l’entrevista citada anteriorment deia que el Barça és l’únic que ha lluitat per Catalunya. Què hem fet la resta? Què ha fet la gent que s’aixeca cada dia per anar a treballar? Els estudiants que ens llevem cada dia pensant en el nostre futur? No hem fet res? El convido a mirar enfora, a entendre que no és vosté l’únic que vol una Catalunya millor, i que la seva no és la única manera possible per aconseguir millorar la vida dels catalans. El Barça no és Catalunya, i haver aconseguit fer del Barça el millor equip del món no vol dir que pugui fer vostè sol de Catalunya un gran país. Som molts els que creiem que cal un canvi a Catalunya, però no és la presidència del Barça un lloc per a dur-lo a terme, ni  probablement la seva la millor manera.