Archive for July, 2010

Llegia avui la interessantíssima entrevista del diari Der Spiegel a Julian Assange, director de Wikileaks (matemàtic, per cert) i un dels homes de moda a internet actualment, on se’l interroga per l’estructura de decisió de Wikileaks i en particular, per la recent publicació d’un extens i detallat diari militar on s’expliquen les operacions militars a la guerra d’Afganistan des de l’any 2004 fins el 2010. Anem per parts:

Wikileaks és una plataforma creada per Assange amb l’objectiu principal de permetre la lliure publicació de documents anònimament fent així possible que si alguna font vol filtrar documents de manera anònima no es vegi obligada a recórrer a un mitjà tradicional sinó simplement entri a Wikileaks i pengi tota la documentació. Com explica Assange, hi ha una normativa interna per tal d’acceptar o refusar documents de manera que no es comprometi la seguretat de ningú i per tal de verificar la veracitat dels mateixos. Amb aquest objectiu, Wikileaks compta amb un grup d’experts en diferents especialitats que analitzen els documents i assessoren a Wikileaks. Un cop feta la puntualització, cal explicar que el passat 25 de Juliol es va filtrar via Wikileaks un diari militar on s’explicava bàsicament la majoria dels moviments de l’exèrcit americà dins la guerra d’Afgnanistan. Aquest fet ha despertat la polèmica a internet sobre el límit entre la lliure informació i la publicació de documents secrets.

És innegable de WikiLeaks està fent un servei importantíssim a la ciutadania permetent la publicació d’informacions que haurien quedat tapades per la màquina mediàtica clàssica que no s’atraveix en cap cas en publicar informacions d’aquesta transcendència. També esgarrifa veure com un país sota comadament d’un premi Nobel de la pau és capaç de cometre tantes atrocitats amb total impunitat (com deixa ben clar el video publicat també per WikiLeaks sobre l’assassinat de dos periodistes de Reuters a mans de les tropes americanes), i això ens hauria d’informar que alguna cosa no funciona bé. Costa creure en la justícia quan aquesta actua de manera desigual, però certament il·lusiona veure que gent com Assange posa ganes i esforç per tal de facilitar que la veritat surti a la llum. Cal trobar el punt mig d’equilibri entre la transparència d’informació cap al ciutadà i la publicació d’informació sensible, però si volen que els digui la veritat, em fio bastant més de la capacitat de destriar informació de l’equip de Wikileaks (impecable en aquest camp fins ara), que no del sistema informatiu clàssic amb el que tan han pogut fer i desfer les institucions.

És digne d’un món democràticament just que la quantitat d’informació no revelada a la ciutadania sigui la mínima possible per tal d’assegurar la seguretat del país. El problema radica en que amb aquest mateix pretext les institucions amaguen tota la informació que volen tapant així crims que procedents de qualsevol altre lloc del món són titllats d’actes terroristes i crims contra la humanitat. Caldrà veure si Wikileaks fa reaccionar, o almenys prendre consciència, a tothom qui ara sent amb total impunitat per actuar, sabent que a partir d’ara el ciutadà té una arma més per lluitar contra la desinformació i que aquesta ha resultat ser molt efectiva. Sobre l’entrevista, em quedo amb l’última resposta, que més enllà de la campanya contra la desinformació d’Assange, transmet un estil de vida i una manera de fer que donen molt a reflexionar.

We all only live once. So we are obligated to make good use of the time that we have, and to do something that is meaningful and satisfying. This is something that I find meaningful and satisfying. That is my temperament. I enjoy creating systems on a grand scale, and I enjoy helping people who are vulnerable. And I enjoy crushing bastards. So it is enjoyable work.

Julian Assange

Arran la manifestació del dissabte passat, i després de deixar passar uns dies de reflexió sobre la mateixa, m’agradaria plasmar aquí (reobrint aquest espai després de molts mesos de poc temps i pocs pensaments en veu alta) la meva sensació respecte a la situació que viu actualment Catalunya després de la publicació de la sentència del Tribunal Constitucional.

El dissabte, abans de la manifestació, pensava que realment un gran nombre de catalans volien mostrar unitat davant d’Espanya, un gran nombre de catalans volien fer sentir la seva veu, junts, units per la causa comú, decidir el futur que nosaltres desitgem per al nostre país. Pensava, doncs, que a la manifestació de dissabte hi asistiria gent de pensaments distants que deixarien de banda les seves diferències per a fer entendre a Madrid que per molt diferent poguem pensar, la majoria de catalans creiem que és bàsic i principal poder decidir sobre el nostre futur, sigui quina sigui aquesta decisió.

Però, com gairabé sempre, els desitjos no coincideixen amb la realitat. Em vaig trobar amb un poble incapaç d’entendre què havia anat a fer allà, i que simplement va evidenciar per davant de tot que allò no era una manifestació constructiva i unitària. Puc entendre que un gran sector dels manifestants estiguin enfadats amb els dirigents polítics per la gestió del nou estatut, però convertir la manifestació en una protesta contra la política del propi país (com fa palès el fet de que el president Montilla sortís escoltat) enlloc de la del estat espanyol només fa que tranquilitzar a la política estatal que veu, ara més clar que abans, que Catalunya és incapaç de fer pressió conjunta per aconseguir qualsevol cosa. Em recordava, salvant evidentment les distàncies, a les històries que explicava el meu avi respecte com vam perdre la guerra civil per baralles internes respecte matisos polítics enlloc de, abans de res, fer front comú.

Per altra banda, també puc comprendre que hi hagués un gran nombre de gent amb pensaments independentistes, però altre cop, aquell no era el lloc ni el moment. Si realment volíem anar tots junts, volíem aconseguir la imatge d’unitat que tan demanàvem tots, expressar pensaments no directament relacionats amb la manifestació (i no s’enganyin, no era una manifestació per la indepedència) està simplement fora de lloc. Calia fer lloc a tots els catalans amb ganes de decidir per ells mateixos, i un cop assolit aquest punt, ja expressarem les nostres preferències a l’hora de construir un model de país. Sinó, el que aconseguirem és que en la següent convocatòria d’unitat, aquells qui no es van sentir còmodes a la manifestació no hi assistiràn, fent perdre així adeptes a la causa més democràtica de totes, poder decidir per nosaltres mateixos.

Cal entendre però que les properes eleccions seran primordials per l’avanç de Catalunya. Es requereix d’una alta participació per a que quedi ben palès que als catalans els hi interessa la situació del país i volen dir la seva respecte cap a on anem. En qualsevol altre cas, el poble de catalunya serà simplement un poble que només sap protestar, però que no sap decidir.