Archive for September, 2010

“…aquí se quedan los guapos y nos marchamos los buenos”

José Antonio Labordeta

Arran la publicació del nou llibre d’Stephen Hawking, El Magnífic Diseny, on s’explica la completesa de la física per explicar el naixement de l’univers han sorgit múltiples declaracions per part de tots els sectors de la societat, des del sector ateu radical que llegeix la noticia com la prova definitiva contra l’existència de Déu a sectors profundament religiosos que han sortit per remarcar per enèsima vegada que a la ciència no li correspon entrar en el camp religiós.

Primer de tot, cal llegir atentament les paraules de Hawkings (llegim, de fet, el resum del seu nou llibre) on el que s’expressa és esencialment que les teories físiques actuals expliquen en la seva totalitat el Big Bang. Com a conseqüència primera d’aquesta noticia tenim que aleshores Déu no és necesari per a l’origen de l’univers. És curiós com d’aquesta noticia els mitjans de comunicació han volgut donar-li tot el rebombori possible insistint en que Hawkings eliminava a la figura de la divinitat, quan el que fa Hawkings és treure-la de la posició de necessària en el camp cosmològic, és a dir, tombar l’argument cosmològic (que en la seva variant post Big Bang diu que “Déu existeix per ser la causa de l’univers“). És ben clar que l’anul·lació d’un argument d’aquest tipus és rebuda com una amenaça pels sectors religiosos on s’insisteix en el fet de que la ciència i la religió haurien de viure separades ja que toquen terrenys diferents, però només cal veure la formulació de l’argument cosmològic per entendre que això no és així.

I aquest (més enllà de les reflexions que pugui causar la noticia en sí) és el punt que realment m’ha fet sentar-me a escriure aquest post. La distància entre ciència i religió és un dels pilars fonamentals de la religió a l’hora de fer front als arguments de la ciència, però per altra banda, qualsevol religió inclou dins els seus principis camps inherents a la ciència en sentit pur. Per posar un exemple, l’esglèsia catòlica busca per santificar a una persona miracles documentats. Els miracles són un exemple ben clar de creuament ciència-religió ja que són una singularitat científica (empírica, cada ú que en digui com vulgui…) causada per motius divins. Si la ciència estudia tot el que pasa al món, els miracles es creuen en el seu camí de manera transversal (de fet, fan frontal oposició a qualsevol ciència que intenti designar lleis físiques que governen el món). La guerra oberta als Estats Units per a l’ensenyament de la teoria de la evolució a les escoles és un altre clar exemple de que la religió demana a la ciència que no invaeixi el seu terreny però no actua recíprocament.

En el moment en que aquest debat surt de les creences personals (on cada ú és lliure de pensar el que vulgui) i comença a entrar en el camp social (com a exemple més clar, l’exposat anteriorment) és quan cal obrir un debat sobre els límits de la religió i el començament del pensament científic i racional. Cal mantenir aquest debat obert i sense tabús per poder asegurar al nostre futur una educació de qualitat, però pel que sembla, la religió està més aprop de tornar a les èpoques fosques que d’entrar un debat de fons sobre els seus propis límits.

La política catalana està en plena efervescència, i els partits aprofiten per marcar criteris polítics en diferents camps, sobretot des del govern on es prenen les últimes decisions abans de començar la campanya electoral. Voldria destacar enmig d’aquesta maranya de declaracions creuades, cotxes elèctrics, asiàtics i diumenges del mes de novembre el decret impulsat per la conselleria d’Innovació, Universitat i Empresa on s’exigeix als professors d’universitats catalanes amb plaça fixa acreditar el nivell C de català.

Com a alumne de la UPC, universitat catalana on els professors hauran de pasar per tal filtre, estic frontalment en contra d’aquest decret, pel simple fet que redueix les possibilitats d’aconseguir que reconeguts professors d’arreu del món vinguin a donar classes a les nostres universitats. Entenc que la Generalitat ha de vetllar per la conservació de l’idioma arreu del país, i també entenc que s’exigeixi a molt càrrecs (més dels actuals) del sector públic el coneixement de l’idioma en la seva totalitat, però crec que un cop arribats a la universitat, l’objectiu ja no és arrelar el català en l’alumnat sinó  donar el màxim nivell possible a les nostres universitats.

I no ens enganyem, a Catalunya no tenim, ni tindrem, els millors experts en totes les materies. És natural que així sigui, i també és natural que busquem arreu del món experts per a venir a les nostres universitats a formar alumnes catalans amb el màxim nivell. Amb l’entrada en vigor del decret, es podria donar el cas (es donarà, vaja) de que un camp molt específic no quedés cobert per cap professor, perquè ningú que pot acreditar el nivell C de català en té prous coneixements. I aleshores què? Els alumnes catalans ens quedarem sense coneixements perquè el professor és natural d’Oslo i no pot venir a donar les classes en anglès? Estem segurs que aquesta és la univeritat que volem?

Em sembla que és ben clar que una bona Catalunya en el futur passa per una universitat forta i de prestigi que concentri entre els seus professors a reconeguts experts d’arreu del món. Això només és possible si facilitem la vinguda d’aquest perfil de professors i investigadors al màxim possible, i l’exigència d’un nivell C de català no és ni de bon troç un alicient per a fer de Catalunya un reconegut pol de talent universitari.