Archive for June, 2011

Aquest text va ser publicitat a la revista de la Facultat de Matemàtiques el passat Maig. No tenia previst publicar-lo, però crec que després del mes que portem, és més actual que mai.

Movem-nos tres anys enrere, any 2008. Un petit país situat enmig del no res està immers de ple dins la bombolla financera. Els bancs han entrat dins del mundial joc de les hipoteques d’alt risc (o subprimes). A partir d’aquí, el caos. La moneda cau en picat, el deute del país (amb països estrangers) supera varies vegades el PIB anual, el govern nacionalitza els bancs, la borsa es veu obligada a tancar: ras i curt, el país es declara en bancarrota (que encara que sembli impossible, existeix en català). Aquest escenari seria comú per un grup prou nombrós de països, però n’hi ha un de singular.

A partir d’aquest punt, Islàndia va sortir al carrer amb les casseroles a la mà per demanar la dimissió del aleshores primer ministre Geir Haarde, fita que van assolir poc després. Islandia tanca el 2009 amb un nou govern però sense perspectives de creixement econòmic i arrossegant un immens deute amb dos països: Gran Bretanya i Holanda. El govern es compromet a pagar aquest deute per mitjà d’una llei, que es rebutjada per una gran majoria de la població. Les cassoles tornen a sortir al carrer i en una mesura inaudita en qualsevol altre país, el president de la república no hi dona el vist i plau definitiu. D’aquesta manera es convoca un referèndum per decidir si s’aproba el pagament del deute i el no guanya amb un 93% dels vots. El govern comença doncs (enèsima victòria del moviment ciutadà) a depurar responsabilitats i s’inicien les detencions dels banquers i alts executius que han provocat el gran deute.

10 d’arbil del 2010: Islàndia torna a donar la negativa per referèndum a un segon projecte de llei que té per objectiu cobrir el deute amb Holanda i Gran Bretanya.
Aquesta és una petita pinzellada (per més informació, Google, com sempre) de la història islandesa però aquesta segueix, i pel mateix bon camí. La creació d’una assemblea de ciutadans o la redacció d’una llei a favor de la llibertat d’informació són dues altres bones idees que els islandesos han tingut per tal de guanyar força democràtica dins el seu país. Crec que cal extreure d’aquesta història dues lectures essencials:
La primera, el com depenem dels mitjans de comunicació. Després de dos anys de revolució silenciosa, el resó dins els mitjans de comunicació d’aquesta història ha estat nul. Coincidireu amb mi que és informativament rellevant que un país hagi trobat una via diferent (i, crec jo, marcadament més democràtica) de fer front a la crisi. A la vista de la capacitat de desinformació que tenen els grans mitjans de comunicació, caldria aprofundir en les noves tecnologies com a mitjà per evitar aquest tipus de situacions, les noves xarxes socials ens donen eines suficients per a deixar enrere aquest tipus de barreres. Internet és la solució perfecte per tal de crear una xarxa global de comunicació sense fronteres.

I la segona, que el sistema pot ser flexible, si es vol. La sensació de que el sistema és rígid i no admet més possibilitats democràtiques de les que ja practiquem està més que estesa. Aquella sensació que amb una participació cada quatre anys no n’hi ha prou per mantenir unes institucions sanes i representatives té maneres de ser eradicada, però condicionades a una bona predisposició dels ciutadans i dels governants. És feina dels ciutadans reclamar aquesta part de decisió que ens pertoca.

Reitero, per acabar, que aquest ha estat un breu resum de l’anomenada revolució pacífica islandesa, però que si hi esteu interessats hi ha molt i de molt interessant per llegit, només cal buscar-ho. També recomano i molt The Inside Job, una pel·lícula que avarca des d’un angle més general el tema de la crisi, però que ajuda a entendre molt millor tot el que ha estat passant aquests últims anys.

Sóc conscient de l’abandonament parcial del blog però els exàmens apreten massa com per poder tenir temps per tot. Avui, amb una miqueta més de temps, m’agradaria escriure sobre els fets d’avui al matí al parlament de Catalunya. Jo sóc des del principi un ferm defensor del moviment 15M. Crec que és necessari ara més que mai un moviment ben organitzat que demani un canvi social, que és necessari despertar a generacions amb ganes de canviar les coses però que necessitaven una empenta. Aquell “vota, però no els votis” tan ben trobat que transmetia per una banda el respecte a la democràcia però per l’altre el rebuig a una manera de fer dels partits actuals és probablement la millor descripció per un moviment cridat a remoure consciències i fer brollar idees.

Avui però s’han perdut els papers. Personalment, crec que la convocatòria inicial de l’assemblea no era coherent amb el recorregut del moviment. Venint d’aquell “vota però no els votis”, d’una defensa de la democràcia per millorar-la, no té sentit demanar a la gent una reflexió a l’hora de votar, transmetre aquest sentit de la responsabilitat tan necessari a la ciutadania i posteriorment deslegitimar el parlament elegit per no coincidir-hi en idees. Estic totalment d’acord amb els motius que els han portat allà: reivindicar els drets socials, la sanitat i l’educació com a pilars fonamentals de tota societat avançada del segle XXI, però no coincideixo amb la idea que impedint el funcionament del parlament es pugui guanyar alguna cosa. Només podem perdre-hi.

M’agradaria també repassar aquest argument que he estat llegint/sentint durant tot el dia tan per Twitter com per la ràdio de que el no sentir-se representat pel parlament legitima a aturar-lo. Jo tampoc em sento representat per aquest parlament, i jo també crec que s’haurien de canviar les coses, però crec que per davant de tot va el respecte als milions de ciutadans que van escollir aquest parlament i no han mostrat en cap moment el sentiment de no representació (més aviat al contrari, a la vista dels resultats de les eleccions municipals on després d’haver efectuat les retallades socials CiU va arrasar arreu del país). Per tant, les vint mil o trenta mil persones tenen tot el dret del món a protestar, a intentar convèncer a aquests milions de ciutadans que cal canviar les coses, però el que segur que no poden fer és creure que tenen motius suficients per aturar allò que molta més gent democràticament ha escollit.

Per altra banda, la violència. Crec que cal emmarcar els actes violents en petits grups d’incontrolats. Alguns voldran associar el moviment del 15M amb aquests violents, però només cal seguir els punts pactats a assemblea per entendre que el moviment del 15M se’n desvincula totalment. Per aquest motiu crec que cal denunciar els actes amb fermesa i conscienciar més que mai a la societat que els moviments assemblearis requereixen d’una molt gran consciència social per tal de garantir-ne un bon funcionament.

Per últim, comentar que el moviment es troba en un creuament de camins. O es converteix en un moviment antisistema en el sentit tradicional de la paraula, en un moviment que busca una alternativa que trenca totalment amb el sistema actual per portar-nos a una alternativa que es cregui millor per a tothom, o es manté com un moviment a favor d’un canvi de sistema però sense el trencament brusc. Un moviment antisistema per anar en contra del actual, però que proposi canvis al mateix per tal de portar-lo al desitjat. Queda la discussió sobre la taula, veurem com segueix.