Archive for November, 2011

Les prioritats mouen el món. De fet, a nivell personal, la gestió de les prioritats en els diferents plans de la vida és una de les tasques més importants que anem aprenent a mesura que creixem: fer-se gran, en el fons, és aprendre a prioritzar. Les opcions es multipliquen i no hi ha temps per tot, així que cal aprendre a decidir, en cada moment, què fer i què deixar de fer, elecció que en casos pot arribar a ser molt i molt complicada. Les veritables prioritats surten a la llum en el moment en els moments més difícil. És quan hi ha pocs recursos i moltes tasques on gastar-los quan es prioritza de veritat, quan les obligacions i els objectius juguen com a restriccions en el més difícil dels problemes d’optimització.

Avui no vull parlar de prioritats personals. M’agradaria parlar sobre prioritats com a societat, com a conjunt de ciutadans davant del gran nombre de problemes que planteja una situació com l’actual. Vivim en una situació extrema, d’aquelles que, com comentava abans, treu a la superfície les vertaderes prioritats. La crisi ha forçat als governs a extremar les decisions l’hora de destinar-hi recursos, i això ens ha permès furgar en les directrius de pensament d’aquells qui són al poder. Obrint un diari podem llegir entre línies l’ordre de prioritats de qui ens governa i  veure més clares que mai aquelles coses que sap tothom però que no diu ningú. Em centraré en dos casos per mi suficientment representatius de la gran distància en prioritats entre la massa social i els diferents estaments polítics tan nacionals com internacionals.

Començarem per el cas del govern de la Generalitat de Catalunya i les famoses retallades. És evident que cal començar a gastar menys del que es gastava, fet que ens obliga a plantejar-nos on cal reduir el pressupost. És en aquest punt, en l’elecció d’on retallar, on podem llegir sense gaire esforços què es prioritza des de la Generalitat. Sota el meu punt de vista cal retallar primer sobre elements no necessaris per a la societat i posteriorment, si encara no s’ha assolit l’objectiu, retallar en factors imprescindibles per la vida dels ciutadans. Les necessitats bàsiques són, essencialment: medicina, seguretat i educació. Per aquest motiu el criteri de la Generalitat és bastant incomprensible: com podem eliminar l’impost de successions, mantenir 6 (6!) canals de televisió pública, 3 ràdios públiques mentre tanquem plantes d’hospitals? Doncs podem perquè la sanitat no està dins la llista de prioritats del govern, en particular del conseller Boi Ruiz que creu que “la sanitat és un problema de cada ú, no de l’estat”. Probablement, la forta connexió del conseller Ruiz amb la sanitat privada ens dóna un bon motiu per el qual la sanitat no encapçala la llista de prioritats del govern Mas. Cal començar a reflexionar doncs sobre el sentit de la política en el moment en què les prioritats dels representats i dels representants difereixen amb prou distància com per tenir un efecte contraproduent en la vida ciutadana, i només cal obrir un diari per observar l’efecte de les retallades en la societat.

Per altra banda, m’agradaria marxar a Europa i parlar sobre la importància de la democràcia per els estaments Europeu ens els últims mesos. Ahir a la nit dimitia Silvio Berlusconi després de dies de tensió màxima a Italia on la presència de Berlusconi al govern costava un augment de record per dia de la prima de risc. Divendres ho feia Yorgos Papandreu, després d’haver-se atrevit a plantejar l’opció de portar a referèndum el tercer rescat grec i haver provocat així la ira tan dels mercats com de la Unió Europea. Tots dos han estat substituïts sense eleccions per homes forts en temps de crisi: per una banda Lukas Papademos, vicepresident del Banc Central Europeu de 2002 a 2008 i probablement un dels culpables de la situació actual de l’economia grega. Per l’altre, Mario Monti, un europeista convençut i, entre altres coses, un assessor de Goldman Sachs. Tot plegat porta a pensar que la importància dels mercats pesa per sobre la importància democràtica d’unes eleccions, en altres termes: es prioritzen els mercats als ciutadans. Altre cop, com abans, les prioritats del representats i dels representants disten massa com per garantir una mínima qualitat democràtica.

Cal demanar doncs, amb més força que mai, que es respectin les prioritats ciutadanes. Cal cridar, votar, reclamar, escriure, twitterjar, cal fer-nos sentir perquè quedi clar quines són aquestes prioritats i que aquest exercici de despotisme il·lustrat dels governants que creuen que les seves són les vertaderes prioritats són coses del segle XX, però mai del segle XXI.