Archive for February, 2012

29th February
2012
written by a.

La destrucció sempre ha estat més fàcil que la creació. La feina destructiva és simple, pocs mitjans i encara menys idees són suficients per assolir els objectius. En canvi, la feina creativa requereix d’un procés, d’una maduració reflexiva per tal d’anar millorant fins a arribar allà on volem arribar. És ben clar, per tant, que molta creació pot ser eclipsada per molt poca destrucció. I això és el que ha passat avui.

Els estudiants barcelonins havíem sortit al carrer a demanar millores en les condicions de l’ensenyament. En un exercici sa i responsable, demanàvem una millor educació pública. Demanàvem que la nostra educació fos una prioritat i advertíem que si això no era així, que si les retallades afectaven al nivell educatiu, el futur se’n veuria ressentit, i molt. No és acceptable, per molt Campus d’Excel·lència que anem predicant, que hi hagi classes on el nombre de cadires és més petit que el nombre d’alumnes que assisteixen a la classe. Com tampoc ho és quedar-se sense biblioteca durant els caps de setmana. Estudiants amb les idees clares han dedicat temps i esforç a organitzar la concentració d’avui per tal d’aturar aquest deteriorament i advertir socialment dels perills on ens condueix tot plegat. Un exercici creatiu i de debat que ha desembocat en la manifestació d’aquest migdia, on aquells que no hem pogut involucrar-nos en el procés creatiu hi hem aportat el nostre petitíssim gra de sorra.

Tot aquest exercici de responsabilitat educativa s’ha vist eclipsat per l’actuació d’un reducte de persones amb actitud destructiva. De la mateixa manera que cal dir ben alt que la concentració ha estat un èxit, cal denunciar també amb la mateixa força les actuacions vandàliques exercides per aquest reduït grup de gent. No és just que es generalitzin les coses, els aldarulls no són representatius del moviment estudiantil, però per tal que això quedi ben clar i fixat, cal renegar de tots aquells que utilitzen la violència com a mètode de protesta.

Els vàndals han permès a aquells interessats en criminalitzar el moviment fer-ho de manera generalitzada. L’argument estrella és predicar que els estudiants hem aconseguit mostrar una mala imatge de la ciutat als congressistes del MWC, quan si la protesta hagués estat pacífica, els congressistes haguessin vist una joventut preocupada pel nivell de la seva educació, i reivindicant un futur basat en la societat del coneixement. Una societat conscienciada.

Per acabar, plantegeu-vos la situació contrària. Aleshores sí que estaríem malament. Una societat que veient com la seva educació redueix el nivell decideix no intervenir-hi quedant-se de braços creuats per allò de que “és el que toca”. El futur no és el que toca, és el que nosaltres decidim.

28th February
2012
written by a.

En el centro de nuestra era tecnológica se hallan unas personas que se autodenominan hackers. Se definen a sí mismos como personas que se dedican a programar de manera apasionada y creen que es un deber para ellos compartir la información y elaborar software gratuito. No hay que confundirlos con los crackers, los usuarios destructivos cuyo objetivo es el de crear virus e introducirse en otros sistemas: un hacker es un experto o un entusiasta de cualquier tipo que puede dedicarse o no a la informática. En este sentido, la ética hacker es una nueva moral que desafía la ética protestante del trabajo, tal como la expuso hace casi un siglo Max Weber en su obra clásica La ética protestante y el espíritu del capitalismo, y que está fundada en la laboriosidad diligente, la aceptación de la rutina, el valor del dinero y la preocupación por la cuenta de resultados.

Frente a la moral presentada por Weber, la ética del trabajo para el hacker se funda en el valor de la creatividad, y consiste en combinar la pasión con la libertad. El dinero deja de ser un valor en sí mismo y el beneficio se cifra en metas como el valor social y el libre acceso, la transparencia y la franqueza.

Pekka Himanen,  The hacker ethic

27th February
2012
written by a.

El moviment 15M es va enfortint a poc a poc. Lluny de morir després d’abandonar les places, el teixit social s’ha anat fent cada vegada més potent i els objectius del moviment han anat eixamplant fronteres. Un bon exemple del resultat de tot aquest procés és l’operació Euribor que omplia el timeline de Twitter diumenge passat. L’operació Euribor (#opEuribor a Twitter, per allò de sentir-se Anonymous i tal) és un demanda de transparència per part de la ciutadania cap a les institucions que calculen l’Euribor, una petició de fer públics els càlculs de l’índex que tan afecta a les butxaques dels ciutadans.

Si intentés explicar què és l’Euribor, ho faria malament perquè els meus coneixements sobre economia són més aviat escassos, però aquest fantàstic article fixa moltes idees sobre el tema. Un cop entès què és i per què es fa servir, és ben clar que l’efecte sobre la vida de tots és prou gran com per exigir que les dades dels càlculs de l’índex siguin públiques. El càlcul el fa una agència privada d’informació amb les dades inaccessibles dels 44 bancs més importants d’Europa. Un exercici d’opacitat que probablement era permès durant el segle XX però en l’actual segle de les tecnologies de la informació és un anacronisme en tota regla.

Per una banda, l’impacte sobre les nostres vides és prou gran com per exigir transparència, una transparència que no tenim. L’estructura bancària no pot recaure sobre processos opacs on ja es donen per fet que hi ha caixes negres inexpugnables. No és una situació justa. I per l’altra banda caldria demanar una modificació de l’estament que efectua el càlcul. Seria lògic que el càlcul es fes des d’un organisme públic sense cap problema de compatibilitat, no des d’una empresa privada que pot tenir interès en alguna variació concreta de l’índex. O això, o canviar d’índex de referència.

Per aquests i més motius, el diumenge es va llançar una plataforma ciutadana on s’animava als ciutadans a presentar queixes al seu banc per l’opacitat del càlcul. Una mena de crit col·lectiu reclamant saber per què es paga el que es paga i no una altra xifra. Deixeu-me destacar l’aplicació analògica d’un concepte ben conegut en el món digital com és l’atac de denegació de serveis. Aquest consisteix en deixar inoperativa una web a base de peticions d’accés. Aquesta vegada, els organitzador de l’#opEuribor volien a base de moltes peticions al banc bloquejar ni que fos parcialment el sistema, i conscienciar a la població de que cal canviar alguna cosa. Un DDOS analògic bastant aconseguit. A seguir.

 

 

26th February
2012
written by a.

El País titulava magistralment “El obispo también viene del mono” per explicar el debat organitzat a la universitat d’Oxford entre el bisbe de Canterbury i Richard Dawkins sobre l’origen de la humanitat i de l’univers. Encara no l’he vist tot per qüestions de temps, però almenys la primera part és per reflexionar-hi bé. Podeu trobar el vídeo a la web de la universitat d’Oxford, en seguirem parlant.

25th February
2012
written by a.

Avui, cas pràctic d’aplicació d’estratègies político-socials per Transports Metropolitans de Barcelona.

Estatègia: Divide and conquer

In politics and sociologydivide and rule (derived from Latindivide et impera) (also known as divide and conquer) is a combination of politicalmilitary and economicstrategy of gaining and maintaining power by breaking up larger concentrations of power into chunks that individually have less power than the one implementing the strategy. The concept refers to a strategy that breaks up existing power structures and prevents smaller power groups from linking up.

Font: Wikipedia

Situació: “Els treballadors de metro i autobus de Barcelona pacten 4 dies de vaga”

Estratègia: “Els treballadors del metro voten si faràn vaga. TMB trenca la unitat dels comitès d’autobus i metro.”

Resultat: “Els treballadors del metro accepten la proposta de TMB i no faràn vaga”

24th February
2012
written by a.

Hallelujah per Andrea Motis & Joan Chamorro trio. Brutal.

23rd February
2012
written by a.

Un cable, un miserable cable mal ajustat va ser el culpable de les sorprenents dades recollides pel programa OPERA que apuntaven que els neutrins eren capaços de viatjar més ràpid que la velocitat de la lluny, desmuntant així la teoria general de la relativitat presentada per Einstein i una de les bases de la física teòrica durant l’últim segle. Després de molts papers buscant-hi explicacions ben retorçades, gent parlant d’efectes relativistes mal calculats, el culpable de l’error a les dades era una mala connexió entre un del GPS que controlava el procés i la targeta d’entrada a l’ordinador.

Molts repiren tranquils, havien començat a pensar que durant 100 anys havien estat treballant sobre hipòtesis falses, fet que ensorrava tota la feina feta durant aquest temps . Però més enllà d’aquest estalvi de feina, crec que avui el que cal celebrar és l’èxit del mètode científic per sobre de tot. No tindria sentit celebrar que la veritat és una o una altra, que és millor que els neutris vagin més de pressa o més a poc a poc que la velocitat de la llum, perquè al cap i a la fi la feina d’un científic és observar què està passant i deduir-ne les causes: un biaix en el punt de vista de l’observador podria portar-nos a conseqüències nefastes pel progrés científic.

Però el que sí que cal apuntar és que el mètode científic ha tornat a guanyar. Després de la presentació de les dades per part del CERN, científics de tot el món van replicar l’experiment tal com sabien que s’havia de fer per tal de confirmar o refutar la hipòtesi. Enlloc de donar per bones les dades, la ciència mundial va posar a rodar el mètode per tal de poder afirmar amb precisió què estava passant. I ja ho tenen, presumptament. Evidentment no està confirmat, cal esperar a que es repeteixi l’experiment altre cop, però les dades apunten fortament al desajust com un potencial problema a l’hora de recollir dades. I si no ho haguessin trobat, haguessin replicat l’experiment a múltiples lloc per demostrar la veritat del mateix. Així és com la ciència treballa: amb proves, proves i més proves.

 

 

 

22nd February
2012
written by a.

Una altra conferència sobre models educatius. Ken Robinson des d’un punt de vista diferent ataca un problema semblant al de Negroponte en la conferència que penjava fa uns dies. Què cal explicar i com per dotar d’una bona educació als ciutadans. Tenia pensat fer-ne un escrit al respecte, però després de tornar a veure la conferència simplement coincideixo amb Robinson en tot, i ell ho explica infinitament millor del que jo podria fer-ho. Així que gaudiu dels 11 minuts. Magistral.

21st February
2012
written by a.

La desclassificació de documents és un món on, rebuscant, es poden arribar a trobar autèntiques meravelles. Meravelles com una carta desclassificada recentment per la NSA (l’agència de seguretat nacional americana; la de les pel·lícules, vaja) de Jonh Forbes Nash, brillant matemàtic americà i un dels pares de la teoria de jocs i de la negociació (si, és el de A Beautiful Mind). Dins la carta dirigida a la NSA en forma de proposta, Nash explica un nou sistema criptogràfic inventat per ell mentre alhora que deixa entreveure el que ell creu que serà el futur de la criptografia en forma “d’observacions formatives” cap a la NSA. Nash exposa que la criptografia del futur serà la basada en força de càlcul computacional, és a dir, que l’encriptació de missatges estarà basada en que no hi haurà màquines suficientment ràpides com per efectuar els càlculs necessaris per trencar el xifrat en un temps raonable. Com diria un professor meu, una putada computacional.
El millor de tot és que Nash va encertar. De fet, va encertar tan de ple que el món va trigar vint anys a centrar-se en aquest model criptogràfic que segueix vigent fins l’actualitat. No sabrem mai si la NSA va utilitzar o no la informació que Nash va aportar en aquella carta per usos interns, el que sí sabem és que la resposta a la proposta de sistema criptogràfic va ser que creien que no complia amb les especificacions que ells creien necessàries. Tampoc sabrem mai què hauria passat si la NSA hagués fet públiques les observacions de Nash, donant així motius a tots els experts en criptografia del món per a replantejar els punts de vista per tal d’atacar el problema. Però més enllà de especular sobre què hauria passat, cal plantejar-se la repercussió que pot arribar a tenir l’ocultació de cert tipus d’informació durant un temps.

Evidentement, amb la guerra freda com a rerefons, la NSA no es va ni plantejar publicar cap informació que pogués ajudar a l’enemic. Però buscant l’analogia actual trobem que la mateixa situació d’ocultació d’informació es produeix en el món empresarial i universitari amb molta assiduïtat. Es podria donar el cas que en diferents llocs del món tinguéssim parts diferents de la solució d’algun problema important (se’m acut la Hipòtesi de Rienman o la vacuna contra la SIDA, però n’hi ha milions) i que simplement per la por a un furt d’informació no poguéssim acabar de muntar el trencaclosques. Caldria potser repensar el sistema de manera que poguéssim ser capaços d’identificar situacions en les que l’intercanvi d’informació ens permetria crear sinergies per resoldre coses que actualment queden sense cap solució per ocultació mútua d’informació. Sé que és un problema difícil i que caldria tenir en compte moltes consideracions per tal de preservar els drets intel·lectuals de les idees, però començar a pensar com fer-ho pot ser un primer pas per tal de desbloquejar situacions d’aquest estil que poden salvar moltes vides i millorar-ne la qualitat a moltes altres.

Per últim, comentar que en un correu intern de la NSA s’afegia que Nash també presentava a la carta “alguna cosa de teoria de jocs”. Aquesta “alguna cosa”  va valer l’any 1994 un premi Nobel d’Economia.

Font: Gaussianos

20th February
2012
written by a.

La desinformació és la millor eina de control ciutadà que existeix. Evitar que certa informació arribi al conjunt de la ciutadania ha estat l’objectiu de molts grups de pressió durant anys. El reduït nombre de canals de comunicació i el control de l’emissió per aquests per part d’un petit grup de gent permetia de manera bastant senzilla establir un control sobre quina informació arribava i quina no als ciutadans. Això permetia, doncs, poder traspassar certes línies vermelles sense la necessitat de donar explicacions posteriorment.

Amb els anys, la desinformació s’ha tornat cada vegada més complicada d’exercir, ja que la redundància d’informació i el nombre de canals s’han multiplicat i el control d’aquests ha passat d’un petit nombre de gent al conjunt global dels ciutadans. Això ens ha permès, en aquests últims anys, estar informats de manera directa de tot allò que durant anys havia passat per el filtre dels mitjans de comunicació tradicionals.

L’actuació policial a València avui n’és un bon exemple. Sense Twitter no hauria estat possible la denúncia col·lectiva per part del estudiantat de secundària dels abusos policials a l’hora de dissoldre la manifestació. Tampoc hauria estat possible la difusió d’imatges i vídeos suficients per demostrar tals abusos evitant així qualsevol intent de desqualificació exterior. Sembla, però, que alguns encara no han entès que vivint en ple segle XXI la informació corre com la pólvora per internet i en un intent per desacreditar el moviment i eludir la violència policial estan quedant molt en evidència. Us recomano un tour per la foto-galeria d’Intereconomia per entendre la profunditat de la manipulació que són capaços d’exercir. Per si algú s’ha quedat amb algun dubte, la porra era un bastó.

Cal dir prou a la desinformació i cal exigir mesures per tal d’evitar actuacions tan brutals com incomprensibles com les que s’han viscut a València avui. El video d’un policia sense identificació carregant contra una senyora gran és potser un bon resum de tot plegat, de com pot arribar la policia a sobrepassar les seves funcions alhora que desobeint la normativa vigent. Només hi ha una cosa que encara no han entès, que si avui carreguen, demà hi haurà més gent.

Previous
Get Adobe Flash playerPlugin by wpburn.com wordpress themes