Ara farà tres setmanes els ciutadans vam estar cridats a les urnes per participar en les eleccions al Parlament Europeu. Per a molts, unes eleccions més, unes europees (l’aneguet lleig de les eleccions..) que passaran a la història sense cap transcendència política més que la confirmació de que en Europa cada vegada hi creu menys gent. Per a altres, les primeres eleccions amb dret a vot. És curiós com canvien les coses amb el simple pas de temps, mesos amunt, mesos avall..just abans d’anar a votar, em llegia un article publicat a l’antic Reca Blog (que ha estat perdut en la inmensitat de la xarxa…) sobre les darreres eleccions generals on criticava que l’edat mínima per votar fos la majoria d’edat..recordo escriure el post i veure clar clar quin seria el meu vot, sense dubtar per a res.

En canvi aquesta vegada la cosa va canviar. Tot i estar inmers dins d’una època amb poc temps per a res més que la universitat, vaig tenir el temps suficient per anar seguint les diverses campanyes electorals..i la depressió va ser absoluta. No faré un anàlisi a fons de les diferents campanyes electorals, però a sensació de no veure’s representat ni a una distància mínimament petita va ser total. És una sensació de distància amb la realitat, d’estar presenciant una partida d’escacs dolenta, avorrida, sense imaginació…de veure com els polítics explicaven al món que la seva capacitat constructiva era nul·la. És una sensació d’impotència, de veure que el món no funciona com volem, sinó que estem davant d’una màquina implacable que no permet el mínim espai, que simplement dedica els seus esforços a tombar al contrari, i en cap cas es preocupa per allò que s’hauria de preocupar, el ciutadà.

Aleshores, el dubte, què fer..no anar a votar i ser comptat dins aquell percentatge de la població al que no li importa la direcció política del país…votar en blanc i, assumint l’actual mecanisme  de vot en blanc, donar aventatge al partit guanyador..o per últim, mirar i remirar i escollir una opció raonablement propera a la meva ideologia de manera que aquesta estigui representada al parlament europeu.. No és fàcil, gens fàcil, decidir dins d’aquest atzucac, on qualsevol de les direccions és la no desitjada. Bé, per als encuriosits, al final vaig votar el partit que em va semblar més proper a la meva ideologia..bàsicament perquè la seva participació en el parlament europeu pugui aconseguir algun canvi en el sistema electoral que em permeti la propera vegada tenir més opcions per votar (com una gestió diferent del vot en blanc..)..

Tot i així, la dura realitat vindrà elecció rere elecció..i costa veure què pot canviar en el món de la política per a posar fi a aquesta gran orquestra que no deixa mai de tocar, què ha de pasar perquè els polítics comencin a entendre que les coses no han d’anar per aquí…que entenguin que la seva és una professió constructiva, que treballen per a que el ciutadà tingui una vida millor, i que, sobretot, ho fan en nom i representació de la gent. Cal entendre que l’objectiu no és simplement que el sistema funcioni, sinó que cal exigir que ho fagi abraçant a tothom, és a dir, respectant per davant de tot les idees dels ciutadans, establint mecanismes perquè siguin degudament escoltades i posades en pràctica.