Arran la manifestació del dissabte passat, i després de deixar passar uns dies de reflexió sobre la mateixa, m’agradaria plasmar aquí (reobrint aquest espai després de molts mesos de poc temps i pocs pensaments en veu alta) la meva sensació respecte a la situació que viu actualment Catalunya després de la publicació de la sentència del Tribunal Constitucional.

El dissabte, abans de la manifestació, pensava que realment un gran nombre de catalans volien mostrar unitat davant d’Espanya, un gran nombre de catalans volien fer sentir la seva veu, junts, units per la causa comú, decidir el futur que nosaltres desitgem per al nostre país. Pensava, doncs, que a la manifestació de dissabte hi asistiria gent de pensaments distants que deixarien de banda les seves diferències per a fer entendre a Madrid que per molt diferent poguem pensar, la majoria de catalans creiem que és bàsic i principal poder decidir sobre el nostre futur, sigui quina sigui aquesta decisió.

Però, com gairabé sempre, els desitjos no coincideixen amb la realitat. Em vaig trobar amb un poble incapaç d’entendre què havia anat a fer allà, i que simplement va evidenciar per davant de tot que allò no era una manifestació constructiva i unitària. Puc entendre que un gran sector dels manifestants estiguin enfadats amb els dirigents polítics per la gestió del nou estatut, però convertir la manifestació en una protesta contra la política del propi país (com fa palès el fet de que el president Montilla sortís escoltat) enlloc de la del estat espanyol només fa que tranquilitzar a la política estatal que veu, ara més clar que abans, que Catalunya és incapaç de fer pressió conjunta per aconseguir qualsevol cosa. Em recordava, salvant evidentment les distàncies, a les històries que explicava el meu avi respecte com vam perdre la guerra civil per baralles internes respecte matisos polítics enlloc de, abans de res, fer front comú.

Per altra banda, també puc comprendre que hi hagués un gran nombre de gent amb pensaments independentistes, però altre cop, aquell no era el lloc ni el moment. Si realment volíem anar tots junts, volíem aconseguir la imatge d’unitat que tan demanàvem tots, expressar pensaments no directament relacionats amb la manifestació (i no s’enganyin, no era una manifestació per la indepedència) està simplement fora de lloc. Calia fer lloc a tots els catalans amb ganes de decidir per ells mateixos, i un cop assolit aquest punt, ja expressarem les nostres preferències a l’hora de construir un model de país. Sinó, el que aconseguirem és que en la següent convocatòria d’unitat, aquells qui no es van sentir còmodes a la manifestació no hi assistiràn, fent perdre així adeptes a la causa més democràtica de totes, poder decidir per nosaltres mateixos.

Cal entendre però que les properes eleccions seran primordials per l’avanç de Catalunya. Es requereix d’una alta participació per a que quedi ben palès que als catalans els hi interessa la situació del país i volen dir la seva respecte cap a on anem. En qualsevol altre cas, el poble de catalunya serà simplement un poble que només sap protestar, però que no sap decidir.